Opinió

El factor humà

15 quilos contra 25.000 morts

Tres activistes històrics arriben al desè dia de vaga de fam per reclamar la fi del comerç d’armes amb Israel

La gent que entra aquests dies a la seu de Migra Stu­dium, a tocar de l’ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, ho fa amb un aire com­pun­git, com qui visita a l’hos­pi­tal un malalt en estat deli­cat, i ho fa també cami­nant com no volent fer soroll, tal­ment com es camina damunt un tou de fulles seques, deli­ca­da­ment, quan es pro­cura no tren­car-les. Però tot just es tras­passa el llin­dar de la porta la cosa can­via i allò que sem­blava que havia de ser l’avant­sala d’un fune­ral es con­ver­teix, gai­rebé, en una festa.

Arriba la Gabri­ela Serra i la seva salu­tació de ben­vin­guda és un cop al braç esquerre, però no pas un copet, no, un cop de cama­ra­de­ria, energètic, tal com és ella. Després apa­reix la Llum Mas­ca­ray i la seva mirada franca i el seu som­riure enco­ma­nadís ho omplen tot i, final­ment, l’encai­xada de mans que ofe­reix en Martí Oli­ve­lla és de veri­tat, no pas d’aque­lles de mà esto­vada i deca­dent, sinó una encai­xada de “vinga, som-hi, anem per feina”.

Heus aquí el trio acti­vista que des del dia 1 de febrer fa vaga de fam per rei­vin­di­car que el govern de l’Estat espa­nyol posi fi al comerç d’armes amb Israel i faci cos­tat a la denúncia de Sud-àfrica davant la Cort Penal Inter­na­ci­o­nal con­tra el govern de Jeru­sa­lem. Des d’ales­ho­res, l’única ingesta és la de dos litres dia­ris d’aigua, que pre­nen, a peti­tes dosis, seguint un horari estricte. Un got, una canya i, així, anar xuclant len­ta­ment. L’única llicència és, de tant en tant, pren­dre una mica de Vichy, per l’apor­tació de mine­rals que aquesta aigua suposa. Res més.

El resul­tat de tot ple­gat, quan­ti­fi­ca­ble, és la pèrdua de quinze qui­los de pes entre tots tres. Aquesta és la dada que es posa en un dels pla­tets de la balança; a l’altre pla­tet, una altra de molt més bèstia i que jus­ti­fica aquesta i tan­tes vagues de fam com es posin en marxa: 25.000 morts a la Franja de Gaza per l’acció des­truc­tiva de l’exèrcit d’Israel.

I és perquè la tragèdia a Pales­tina és tan gran que l’afe­bli­ment que dia a dia van cons­ta­tant aquests tres acti­vis­tes al seu orga­nisme no els passa fac­tura en l’ànim ni en l’objec­tiu divul­ga­tiu d’escam­par els motius de la seva lluita. Més aviat al con­trari, són tot força.

La prin­ci­pal ocu­pació de tots tres és rebre les visi­tes de tot­hom que els va a veure i expli­car-se, ja sigui a amics que els trans­me­ten suport, peri­o­dis­tes que aixe­quen acta de l’acció o polítics que van a interes­sar-s’hi; Ada Colau, Jéssica Albi­ach, Alba Vergés, Car­les Riera, Fran­cesc de Dal­ma­ses... Fins ara ni ras­tre del PSC, tam­poc cap visita del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Pere Ara­gonès, ni de l’alcalde de Bar­ce­lona, Jaume Coll­boni, tot i tenir els des­pat­xos a tocar del lloc on es fa la vaga.

Els tres acti­vis­tes no van “a mort”, com diu Oli­ve­lla. Amb l’estesa de cadàvers de Gaza ja n’hi ha prou. A les per­so­nes com la Gabri­ela, la Llum i en Martí se les neces­sita vives, ni que sigui engan­xa­des a una canya per on xuclen aigua, però vives i empre­nyant, remo­vent consciències, fent que enti­tats i par­ti­cu­lars omplin la bústia del minis­tre d’Exte­ri­ors de car­tes amb les seves rei­vin­di­ca­ci­ons. “No es tracta de pre­gun­tar què fem nosal­tres, sinó de pre­gun­tar-se què podem fer junts per Pales­tina”, diu en Martí abans de tor­nar a encai­xar fort la mà en aco­mi­a­dar-se.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia