La floreta

Venia de mer­cat abraçant un ram de mimosa. Dic abraçant perquè no era un ramell amb qua­tre vol­ves ni un pom que cap en una mà ni una toia. Era un manat ufanós, l’últim que li que­dava al mar­xant. Les flors espon­jo­ses i escla­tants em tapa­ven la cara com si m’hagues­sin plan­tat un sol i n’olo­rava la fragància espe­cial que ofèn nas­sos sen­si­bles. Perquè no és com el romaní, que t’infla el pit i l’ànim, sinó que la mimosa és exces­siva i embri­a­ga­dora; exa­ge­rada. “Quin goig!”, em va salu­dar en Fran­ciscu de Can Ramió quan em va veure car­re­gant el ram com si portés un capgròs flo­ral amb mimosa empel­tada als cabells. Pel 8 de març les ita­li­a­nes es rega­len mimosa, senyal d’ener­gia i fra­ter­ni­tat. És una insígnia bonica engan­xada a la solapa, un fer­mall here­tat, una baula, el vin­cle que enfor­teix. Ara que totes hem de ser meu­ques, bagas­ses, ban­dar­res, unes putes, perquè si no som unes ble­des, figa­flors, fleu­mes, unes faves, rei­vin­dico el femi­nisme de mimosa i flo­re­tes. Perquè ara dels insults en fem afa­lacs, qui diu guapa diu puta, i si ens enfa­dem perquè no ens agrada que ens insul­tin, ens vexin, ens peguin o ens matin és perquè no ho hem entès, exa­ge­rem, i algú ens ho ha d’expli­car, un home gai­rebé sem­pre, que sap més que tu què és sen­tir-te una dona guapa, forta i puta. I hem d’aplau­dir perquè del que ens assas­sina en fan him­nes femi­nis­tes. I trans­gres­sors, tu, com si Madonna no ho hagués can­tat als vui­tanta. Tot s’acaba esllan­guint, però, la polèmica i la mimosa.