Pre-mort

La llarguíssima ago­nia arti­fi­cial de la qual és víctima Tito plan­teja una vegada més la ter­ri­ble “pràctica” de la mort a la qual hem arri­bat. El con­trast amb la “teo­ria” de la mort que al llarg dels segles han for­mu­lat pen­sa­dors i poe­tes és impres­si­o­nant. Tot allò de “no hi ha res que per­torbi el seu final, és la nit d’un bell dia”, o “vol­dria morir un ves­pre, sota un cel rosat, per una bona causa”, tota mena de lite­ra­tura sobre una mort dis­creta o harmònica amb la vida s’ha con­ver­tit en una befa.

A la premsa ale­ma­nya apa­rei­xen dar­re­ra­ment mol­tes opi­ni­ons favo­ra­bles que el ciu­tadà pugui “asse­gu­rar-se” una mort natu­ral i, si voleu, “humana”, en el sen­tit que el propi cos actuï a la seva manera i no es vegi afec­tat per unes aten­ci­ons inten­si­ves inne­cessàries. El més curiós és que aques­tes veus pro­po­sen que aquest dret pugui ser pre­ci­sat en un tes­ta­ment.

Això intro­du­eix la nove­tat de fer un tes­ta­ment pre-mort, per dir-ho així, una decla­ració d’“últi­mes volun­tats” que seran cone­gu­des i tin­dran vigència abans que es pro­du­eixi el decés. En la inconsciència d’una ago­nia tècni­ca­ment allar­gada el mori­bund no pot dir “prou!”, i es tracta de mani­fes­tar el dret a morir en un docu­ment prèvia­ment redac­tat.

Em penso que, efec­ti­va­ment, al cos­tat del tes­ta­ment clàssic, pot gene­ra­lit­zar-se el cos­tum de fer un tes­ta­ment que ja no serà per a després de la mort, sinó que entrarà en vigor en el moment que el malalt haurà per­dut la seva capa­ci­tat de decisió. Aquest docu­ment pot incloure no tan sols el seu desig en relació amb els cri­te­ris de trac­ta­ment mèdic, sinó també les “volun­tats” refe­ri­des a d’altres aspec­tes per­so­nals, fami­li­ars, pro­fes­si­o­nals, etc. És una decla­ració que jurídica­ment podria ser per­fec­ta­ment estruc­tu­rada, i d’apli­cació imme­di­ata quan s’acre­dités que el malalt ja no pot comu­ni­car-se amb el seu entorn.

Sovint la mort agafa per sor­presa, i en d’altres casos les ganes de viure o l’engany ambi­en­tal afa­vo­rei­xen aquesta impre­visió. Sem­pre s’ha con­si­de­rat que la mort “venia sense avi­sar”… almenys fins fa poc.

Ho dic perquè ara sem­bla que els nord-ame­ri­cans inten­ten que la mort sigui “pro­gra­ma­ble”, o més exac­ta­ment: que el tra­di­ci­o­nal inter­ro­gant “Quant de temps em queda de vida?” pugui ser con­tes­tat. La pre­gunta es fa, natu­ral­ment, a un ordi­na­dor. Hom sub­mi­nis­tra a la màquina una infor­mació sobre les malal­ties sofer­tes, l’alco­hol que s’ha begut, el tabac que s’ha fumat, ante­ce­dents, hàbits, etc. Un cop ha “escol­tat”, sem­bla que l’ordi­na­dor demana pel seu compte detalls com­ple­men­ta­ris. Al cap­da­vall, el metge informàtic indica “l’espe­rança de vida”… i hi afe­geix alguns con­sells per a allar­gar-la.

Sos­pito que hi ha un error molt greu: no incloure, entre tan­tes pre­gun­tes, aquesta: “Ha estat sotmès, abans, a un altre test com aquest?” Perquè és indub­ta­ble que la sentència de la màquina, tan sob­tada i ina­pel·lable, ha de pro­duir un xoc molt fort, d’aquells que els met­ges diuen que poden escurçar la vida uns quants anys.