Mai no et sabria els ulls

Sempre m’he preguntat què caram devia voler dir, Salvat-Papasseit, amb allò de la isarda, a l’inici de la cèlebre poesia musicada per Serrat: “Res no és mesquí / ni cap hora és isarda”. El diccionari dona, per a l’adjectiu isard-a, el significat d’‘escabrós, salvatge. Una muntanya isarda’. I, en segona instància, remet a l’adjectiu esquerp, i hi afegeix l’exemple “un infant isard”. ¿Una hora isarda, però? Fa estrany. Com també hi fa el mesquí aplicat a res i no a una persona, com caldria esperar.

Joan Salvat-Papasseit va ser el primer poeta català que vaig llegir, i llavors, quaranta-dos anys enrere, em va fer un gran efecte. El meu exemplar de Poesies completes (Ariel), molt malmès, du el meu nom i cognoms, escrits amb una lletra molt arrodonida, i la data del 3 d’agost de 1982. Jo tenia catorze anys. Els mateixos que comptava Ferrater quan va esclatar la guerra i va descobrir “Les Fleurs du Mal, / i això volia dir la poesia, certament”. Els catorze, doncs, deuen ser una edat propícia per començar-se a fer càrrec de la fondària del gènere líric i deixar-se commoure per la seva bellesa. Amb motiu del centenari de la mort de Salvat-Papasseit, Edicions 62 acaba de treure, dins la sèrie Poetes, dirigida per Jordi Cornudella, la seva Poesia completa, amb un pròleg d’Enric Casasses. Un pròleg que no sembla gaire entusiàstic, com si el conreador d’El nus la flor, en el moment de redactar-lo, hagués estat mig desganat. Apunta alguna semblança amb Maragall, que Salvat admirava tant. Situa bé el poeta, i en comenta, tot passant, algunes composicions. Destaca que el de la Barceloneta “parla del viure”, però que “escriure de la mort i de la malaltia no li fa por”. Tot plegat, un text molt allunyat del que va figurar com a introducció a la Poesia completa de Joan Vinyoli, en l’edició (de butxaca) del centenari de naixement del barceloní, que destil·lava una fonda admiració pel poeta. En aquest cas, no m’ha semblat un pròleg tan guapo, per fer servir un adjectiu seu. Fins i tot hi he trobat a faltar que comentés La casa que vull: un exemple de delicada lleugeresa, que sembla que avanci l’escriptura lírica d’un cert Casasses –el del gust per la cançó memorable, ben construïda, tota ella dotada de gràcia popular.

Jo tinc, doncs, amb Salvat, un deure de gratitud. Però és un poeta que fa anys que no rellegeixo, a diferència de Carner, Riba, Foix o Vinyoli. O de Teresa d’Arenys, la poetessa que ens acaba de deixar. Cada any faig llegir i comentar als meus alumnes Tot l’enyor de demà. ¿Què és el que enyora, el jo, si el demà encara no ha passat? (Els membres de la família de Nadal, “prop del braser que crema”, tot preparant l’àpat per al cap d’unes hores, també “enyoren demà”.) L’enyor es relaciona amb el desig: el desig que res no es torci (quan, probablement, tot ja estava, per al poeta, més que tort). En aqueixa poesia, l’autor hi ha fet servir una puntuació aleatòria. Fa poc, rellegia un assaig que Ferrater dedicà a Maragall (dins la mateixa sèrie Poetes): doncs bé, la certa potineria lingüística, i estilística, que el de Reus retreia a l’autor de Visions & Cants, podríem atribuir-la al de La rosa als llavis.

I, tot i això, Maragall i Salvat-Papasseit són poetes amb majúscules. Del que, durant una temporada, va guardar fusta al moll, jo en prefereixo les peces més líriques i, sobretot, les menys programàtiques –els himnes em fan arrufar, com més va més, el nas i el front–. Per això, una poesia com Encara el tram em sembla tota una consecució. Diríeu que el pretext és ben irrellevant: una noia que llegeix en un tramvia. El jo sent la frisança de no veure-li els ulls, acalats damunt la pàgina del llibre: “Mai no et sabria els ulls”. I, en efecte, baixa del tramvia i es queda amb aquest dubte, amb aquest neguit. Per a Salvat, “la vida sempre és una festa”. És admirable que algú que no ho va tenir gens fàcil mostri aquest tarannà! Mostra una intuïció lírica portentosa, que es realitza, sobretot, en la glossa d’instants. El d’Estenies la roba al terrat n’és un de molt destacat. Comença així: “Estenies la roba al terrat / i el teu braç tan rodó regalava; / als teus peus s’eixamplava el regal, / cada perla als rajols s’estirava”. I mostra una clara afinitat amb l’instant evocat en la bellíssima Collita de pètals, la primera estrofa de la qual fa: “Mentre la roba s’eixamora i vola / i tot reposa dins la sesta al sol, / vine, manyaga, on s’escau la pomera— / menjarem pomes i ens direm l’amor”. Visca, per tant, la poesia (i l’amor) que ens ha donat l’amic Papasseit!