L’aigua més cara és la que no es té

Molta aigua de l’Ebre va a parar al mar, mentre la sequera persisteix. No és hora de retrets. És hora de solucions. Possibilitats importants: 1. Dessaladores, pràcticament inviables pel cost de l’energia elèctrica, personalment respectar les actuals però ni una més. A un Dubai de torn que està sobre el desert són recomanables, aquí no per l’alt cost, i solucions alternatives molt més barates. 2. Pous, però al capdavall depenen de si plou. 3. Transport en vaixells, a un cost desorbitat, útil només en un curt termini. 4. Transvasament del Roine. No és la millor solució, per l’enorme distància i perquè aquest riu es troba en un altre país. Res que no sigui a casa nostra ens dona la confiança suficient, en vista de les actuacions de la pagesia francesa des de sempre, els cànons de pas, d’extracció d’aigua, de derivacions de cabals.... 5. Transvasament de l’Ebre. És la millor solució per ara i per al futur. I tot queda a casa: “Ni un sol litre d’aigua innecessàriament abocat a mar.” Cal negociar i solucionar les reticències actuals a casa nostra dels que creuen que el riu és seu.

Saben on rau el problema més gros? No és econòmic, no és tècnic... Doncs és en l’enorme confusió, picabaralla, manca de visió de país, egoisme de partits,... Les relacions entre partits són el nostre càncer. Si solucionem aquest problema, el futur és nostre. Confio que el seny es pugui imposar. Cap al 1980 érem uns 5 milions de persones a Catalunya; avui, 43 anys després, en som 8 milions i creixent, bàsicament per la immigració.

Per fer el transvasament de l’Ebre-Segre, tenim grans professionals entre els enginyers. Som a la Comunitat Europea i entre tots podríem buscar fons (diners) de sota les pedres, ja que el tema té un aspecte social decisiu, que és la garantia d’aigua potable per a tots, sense oblidar l’agricultura, pagesia, turisme... Ningú n’hauria de quedar exclòs. Cal actuar amb amplitud de mires i caldria eliminar durant uns anys tota subvenció als tres mil temes que avui se subvencionen alegrement, molts dels quals inútils, excepte els estrictament socials, i encara molt ben controlats.

Ens calen –no sé si ho tenim– polítics que exerceixin el lideratge adient en termes de país, que no mirin el curt termini dels vots, que s’oblidin dels egos personals, del que diran, que pensin en termes de país, En resum: caldria fer dues canonades (com a 2a fase) com a mínim de dos metres de diàmetre cada una amb el material adient, des de les comarques de Lleida, que, aprofitant la mateixa rasa, també admetessin les interconnexions i derivacions adients a tots els 8 pantans que exercirien de grans dipòsits fins a Barcelona i Girona, per donar una solució de país a més de cent anys vista, per al global de la població. Tenim tècnics molt ben preparats. Oi que hem estat capaços de fer arribar l’AVE a les nostres comarques amb els ajuts corresponents? Amb l’aigua ens hi juguem el nostre futur de país. El més urgent i prioritari seria la interconnexió (1a fase) des de Tarragona (que ho té solucionat amb l’Ebre) fins a Barcelona, malgrat algunes reticències.

Els rius de Catalunya són de tots els catalans, no només d’una part de població, M’esgarrifo quan veig que el govern d’Aragó ja s’oposa a aquesta solució per Barcelona i de retruc Girona amb Susqueda que quedaria alleugerit, tot preferint que l’aigua es perdi a mar al delta. No em puc creure aquesta ceguesa i maldestra política aliena de fora. Si només diuen oficialment que ens queda aigua per a 15 mesos (si no plou convenientment), què esperem per començar a escampar canonades d’aquesta 1a fase i fer aquests tram? Estimem Catalunya, passió per Catalunya i la seva gent.