El llaç groc resisteix

M’he entretingut a comptar els llaços grocs penjats als arbres del carrer de Jacint Verdaguer de Vic i no me n’he sortit. Des de la plaça de l’Estació fins a la plaça Major n’he sumat 203, però fent el recorregut a l’inrevés n’he vist 218. En qualsevol cas, més de 200. Són de mal comptar i n’hi ha tants que és fàcil equivocar-se. Alguns tenen més d’una llaçada, d’altres queden tapats per branques i si es vol fer un recompte rigorós cal localitzar-los bé. També n’hi ha de lligats als fanals o en alguna canonada.

Estic parlant d’un trajecte d’uns 400 passos i ja hi he trobat tot això. Si ens parem a pensar-ho, és impressionant. L’estona que suposa lligar-los, la capacitat d’organitzar-se, trobar l’escala per pujar i la persona que vulgui enfilar-se, els riscos judicials que es corren segons qui sigui que promou, empara o autoritza que es pengin llaços, el fet que ningú els arrenqui i tot el que simbolitzen. Quina reivindicació vigeix així des del 2017?

Passats més de sis anys del referèndum i malgrat les decepcions viscudes, els símbols independentistes com el llaç groc, avui ja ennegrit per pols i brutícia, resisteixen encara en les viles, pobles i ciutats. Durant el procés, en una visita a la Universitat de Vic, l’aleshores director de l’Avui, Xevi Xirgo, va aturar-se davant d’una façana cèntrica de Vic i, quan sorprès va observar que tots els balcons sense cap excepció lluïen l’estelada, va somriure: “Aquí ho tenim guanyat!”, va exclamar. Certament, en aquell mateix indret, ara n’hi ha força menys, però encara en queden. La tossuderia dels vigatans, si més no aquella projectada al paisatge ciutadà, no ha afluixat, tot i els desenganys, la frustració, la repressió, la divisió i la manca d’un desllorigador clar.

El punt de més fermesa resistent és la plaça Major. Uns retrats amb forma de pancarta, que s’aguanten amb cables d’acer, recorden a la població els noms i les cares dels presos polítics i exiliats. Activistes de pedra picada d’Òmnium, l’ANC, el Consell de la República, la Intersindical i d’altres entitats no han cessat la seva lluita. A mesura que Junqueras, Forcadell, Cuixart i els altres han quedat lliures s’han despenjat les seves imatges. Encara són visibles els dibuixos de Puigdemont, Marta Rovira i Lluís Puig, a més de Valtònyc i Clara Ponsatí, els dos últims perquè els promotors de la campanya no han trobat el dia per mobilitzar la grua i baixar-los. La feina d’aquesta acció en hores, voluntariat i coordinació és ingent.

Em diuen que la senyora Catalina no para de barallar-se amb el senyor Aranya, però que no podem preguntar-li si vol separar-se de l’home que no l’estima per no alterar la convivència d’un matrimoni fallit. Potser la Catalina hauria de ser prou valenta i anar-se’n d’una vegada, però només amb el suport emocional d’amics com els d’Osona no en fa prou per marxar. En un altre context, ja ho va escriure l’any 1971 Josep Pla: “Si totes les nostres ciutats haguessin mantingut la voluntat i tenacitat de Vic”, el nostre país seria un altre.