Opinió

De reüll

La postal

No recordo quan va ser l’últim cop que vaig rebre una postal de màscares venecianes o dels corbs de la Torre de Londres o un paisatge bucòlic de tulipes. Sí que recordo quan em van dir que busquéssim una bústia per enviar-ne una. Era a Trieste el Cap d’Any d’abans de la pandèmia. L’amiga que enviava la postal sabia que coincidiria amb el destinatari abans que aquest llegís la lletra, escrita amb cal·ligrafia acurada en un dels cafès literaris en una vesprada gèlida de la ciutat portuària, als marges de l’Adriàtic, i alhora aristocràtica, i per tot això amb un encant distant. Mentrestant, la postal, entaforada en una saca, es faria un lloc entre els paquets voluminosos, perquè de tan fineta, imperceptible i rara, no se l’oblidessin al fons. Una postal, ara, és la vanitat d’un Tik-Tok a la cua del castell de Miramare. L’amiga ha reconvertit un hàbit en desús en un somriure inesperat quan entre fullets d’ofertes de supermercats, anuncis de serrallers i cartes blanques que amaguen factures, esclata la postal no extraviada mostrant ufanosa una posta de sol malva als canals blau nocturn de Trieste. No és nostàlgia ni una acció de luddita tecnològic. Escollir la postal tòpica, divertida o antiga, buscar un estanc, ensalivar els segells, caminar fins a l’oficina de Correus... és esmerçar temps en l’altre. I aquest és el temps que compta, no el que es perd en una atracció turística ni el que s’escapoleix, ràpid, com les setmanes d’un any estrenat. És el temps fraternal conservat en una postal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.