La postal

No recordo quan va ser l’últim cop que vaig rebre una postal de màsca­res vene­ci­a­nes o dels corbs de la Torre de Lon­dres o un pai­satge bucòlic de tuli­pes. Sí que recordo quan em van dir que busquéssim una bústia per enviar-ne una. Era a Tri­este el Cap d’Any d’abans de la pandèmia. L’amiga que envi­ava la postal sabia que coin­ci­di­ria amb el des­ti­na­tari abans que aquest llegís la lle­tra, escrita amb cal·ligra­fia acu­rada en un dels cafès lite­ra­ris en una ves­prada gèlida de la ciu­tat portuària, als mar­ges de l’Adriàtic, i alhora aris­tocràtica, i per tot això amb un encant dis­tant. Men­tres­tant, la postal, enta­fo­rada en una saca, es faria un lloc entre els paquets volu­mi­no­sos, perquè de tan fineta, imper­cep­ti­ble i rara, no se l’obli­des­sin al fons. Una postal, ara, és la vani­tat d’un Tik-Tok a la cua del cas­tell de Mira­mare. L’amiga ha recon­ver­tit un hàbit en desús en un som­riure ines­pe­rat quan entre fullets d’ofer­tes de super­mer­cats, anun­cis de ser­ra­llers i car­tes blan­ques que ama­guen fac­tu­res, esclata la postal no extra­vi­ada mos­trant ufa­nosa una posta de sol malva als canals blau noc­turn de Tri­este. No és nostàlgia ni una acció de lud­dita tec­nològic. Esco­llir la postal tòpica, diver­tida o antiga, bus­car un estanc, ensa­li­var els segells, cami­nar fins a l’ofi­cina de Cor­reus... és esmerçar temps en l’altre. I aquest és el temps que compta, no el que es perd en una atracció turística ni el que s’esca­po­leix, ràpid, com les set­ma­nes d’un any estre­nat. És el temps fra­ter­nal con­ser­vat en una postal.