La locutora

No va ser la primera veu sinó l’última de la EAJ 38 Ràdio Girona republicana. Quan els falangistes van entrar, el febrer del 1939, ara ha fet 85 anys, al pis del carrer de la Força on hi havia el micròfon que es pot veure al Museu d’Història de la ciutat, es van trobar la Maria Tersa i els seus pares. “Era el moment de marxar. Tots marxaven de Girona. Els meus pares van voler tornar cap a Lleida, i aquí s’acabà tot. Jo ja no podia donar notícies, ja no n’hi havia més, no hi havia possibilitats.” Ho va explicar el 2009 a la professora de la UdG Sílvia Espinosa, autora d’una recerca pionera sobre les veus radiofòniques femenines. El testimoni de Tersa es recull al llibre Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya (Albertí Edicions, 2014). No hi havia res a explicar, només que s’havia perdut. Per això la gent marxava. I no hi havia “possibilitats”, no hi havia futur. Maria Tersa havia descobert a la ràdio una finestra oberta de bat a bat, aquelles possibilitats que desapareixien amb un cop de bota. Nascuda a Almacelles, el 1912 va treballar a EAJ 42 Ràdio Lleida amb la seva germana Aurora, de pianista. Els bombardejos a Lleida van fer marxar els Tersa: A Barcelona, a Ràdio Associació, on tots hi anaven a deixar l’adreça, el director de Ràdio Girona, Alexandre Figa, li va dir si volia anar a Girona, i la família Tersa es va instal·lar al carrer de la Força.

Durant els nou mesos de guerra en què va ser la veu de Ràdio Girona va ser feliç. Posava els discos que anava a buscar a can Pla Dalmau, clàssica i jazz. I llegia els comunicats de la Generalitat i, de tant en tant, alguna poesia. La ràdio és tan senzilla i íntima com poderosa: la veu és l’escalf, sempre. “Sabien que jo era locutora. Quan van entrar al pis jo em vaig desfer. Ells van fer el que van voler. Tenia una ploma, una Montblanc molt maca, i va desaparèixer, perquè ho pispaven tot.” Li van oferir feina a Radio Lérida, però va dir que no perquè “no eren els meus ni la meva ràdio”. La locutora va passar la postguerra despatxant en una sabateria i en un hotel. El 2010, cinc anys abans de morir, li van donar la Creu de Sant Jordi. Aleshores reconeixia que aquell món ja no era el seu, que s’havia fet gran. El seu món havia fet mutis fa 85 anys, quan un homenot amb bigotet fatxenda li va tancar aquell cel obert i el jazz va deixar de sonar. Tot es va esguerrar, també la Montblanc, malbaratada a mans d’un feixista.