Cal un hotel a Aigua Xelida?

Molts ajun­ta­ments de la costa con­ti­nuen fent equi­li­bris entre la supe­di­tació a unes nor­mes urbanísti­ques apro­va­des fa dècades, una legis­lació sobre la pro­tecció del ter­ri­tori de vega­des massa poruga i la necessària pre­ser­vació de l’entorn natu­ral que ens queda. No sem­pre s’acon­se­gueix tro­bar aquell punt d’har­mo­nia ade­quat, i la cons­trucció d’un hotel de 66 habi­ta­ci­ons a Aigua Xelida, apro­vada recent­ment per l’Ajun­ta­ment de Pala­fru­gell, n’és un exem­ple molt clar. Els plans d’orde­nació urbana mar­quen clara­ment els espais on es pot cons­truir i els usos, i com­pen­sar els pro­pi­e­ta­ris dels ter­renys en cas d’una des­clas­si­fi­cació del sòl és car. Sabem de sobres que els governs locals no tenen liqui­di­tat sufi­ci­ent per afron­tar les com­pen­sa­ci­ons (els ajun­ta­ments són la Ven­ta­focs de l’admi­nis­tració) i diuen que l’únic que poden fer és nego­ciar amb els pro­mo­tors rebai­xes d’ocu­pació del ter­reny (en el cas d’Aigua Xelida, el pro­jecte ha pas­sat de 150 a 66 habi­ta­ci­ons). Entenc els argu­ments, però dis­crepo sobre l’afir­mació que no hi ha res a fer per atu­rar aquests pro­jec­tes, des­clas­si­fi­car ter­renys i tras­lla­dar les cons­truc­ci­ons a zones on siguin menys inva­si­ves. Hi ha exem­ples d’urba­nisme devo­ra­dor que han per­dut part de la bata­lla, com el del xalet de qua­tre plan­tes del Gol­fet de Cale­lla de Pala­fru­gell, algu­nes ins­tal·laci­ons del qual hau­ran de ser ender­ro­ca­des per ordre judi­cial (per cert, fa un any de la sentència dels tri­bu­nals en aquest sen­tit i el més calent és a l’aigüera). Mireu, Aigua Xelida, una zona de la Costa Brava que Josep Pla defi­nia, als anys sei­xanta del segle XX, com “pro­di­gi­o­sa­ment ele­gant”, ara ja està prou urba­nit­zada. Si res­se­guim l’espai arran de mar (pel tram que el boom cons­truc­tiu no va acon­se­guir abas­tar), veu­rem racons de mar enllu­er­na­dors, amb les seves bar­ra­ques de pes­ca­dors, les aigües clares i un rocam superb. I si no girem la vista cap a l’inte­rior, encara ens podem sen­tir com si fóssim en aque­lla Costa Brava gai­rebé bucòlica, on només la gent de mar i els excur­si­o­nis­tes esporàdics hi posa­ven el peu. Algú dirà, segur, que, si la zona ja està urba­nit­zada, no ve d’uns quants tot­xos més. Mal argu­ment, perquè en algun moment s’ha de posar el fre (ja s’hau­ria d’haver posat fa dècades, de fet). Ens cal el turisme, sí, però no a qual­se­vol preu.