El millor del món

Fa uns anys, a Madrid, vaig dinar amb una colla de joves executius de l’empresa pública i privada. En un moment determinat, un d’ells va dir que el Ribera de Duero que estàvem bevent era el millor del món. Vaig intervenir per dir que no hi havia el vi millor del món, com no hi havia el poble més bonic del món, el noi o la noia més bonica del món. Per a mi la nena més maca del món és la nostra besneta –que té un any i mig–, però ja m’adono que aquesta és una opinió personal i que molts avis i besavis deuen tenir la mateixa.

A la televisió catalana i a totes en general, s’intercalen anuncis que no es poden defensar econòmicament. Hi ha nombrosos anuncis que ofereixen el seu producte dient que és el millor i que es pot pagar còmodament, ja que només es paga una xifra relativament baixa cada mes. Però no diuen quant de temps es paga aquella xifra, que donarà un bon resultat per al comprador si el període de pagament és curt però que resultarà car si es paga indefinidament.

Les televisions van curtes de caixa i no crec que hi hagi censura sobre els seus anuncis.

Tornant als meus companys de taula del dinar, van opinar unànimement que les meves manifestacions defensaven que els vins catalans eren els millors del món. Els vaig desmentir l’afirmació, és clar. Catalunya té molt bons vins, però mai se m’acudiria dir que fa el millor vi del món.

Catalunya té una economia que no es basa en la primera matèria pròpia. Però, en canvi, històricament ha sabut treballar millor i amb més eficàcia que algunes regions espanyoles.

Catalunya s’ha desenvolupat al voltant del que anomenem clústers, o sigui una sèrie d’empreses del mateix ram que s’ajuden i competeixen al mateix temps, i ha aconseguit tenir una indústria diversificada i competitiva. El resultat ha estat productes bons, però no els millors del món, que no existeixen com a tals. Les regions espanyoles s’han desenvolupat en general al voltant d’una sola empresa, com podrien ser les empreses mineres. L’excepció deu ser el País Valencià, sobretot, que imita el model català. Una altra excepció deu ser la comunitat de Madrid, però aquesta s’ha fet gran econòmicament gràcies a la inversió estrangera i als favors que li han fet els diversos governs espanyols.

El que em preocupa és que els Països Catalans donen cada cop més importància als ingressos del turisme. Catalunya s’ha convertit en una potència turística europea gràcies a les seves platges, als actius culturals i a la bona gestió. Ens convé mantenir i millorar el turisme actual però, al mateix temps, hem de millorar el paper de la indústria que ha quedat marginat en els darrers temps.

Els productes catalans s’han de distingir per la seva qualitat, no per ser els millors del món. En relació al preu, serà difícil competir amb la Xina i altres països asiàtics que tenen una mà d’obra poc qualificada però que no discuteixen l’horari de treball ni altres drets defensats per la nostra classe obrera i els nostres sindicats. Àsia, amb l’excepció del Japó, no té la mà d’obra de nivell que pot caracteritzar els productes catalans, que segueixen els models europeus.