L’heroïna de Santa Margalida

A la terra de Joan March i Joan Mas­caró –dues figu­res tan antagòniques, però que foren amics– hi viu una dona a qui li hauríem de posar ros­tre i nom. Ella és una heroïna o ho hau­ria de ser. Va arri­bar d’Àfrica fa anys, el 1996, de lla­vors ençà viu a Mallorca. Aquesta dona, que es manté en l’ano­ni­mat, ha tin­gut el coratge sufi­ci­ent per anar a dema­nar la naci­o­na­li­tat espa­nyola i fer l’entre­vista amb el jutge encar­re­gat del regis­tre civil en català.

L’Audi­en­cia Naci­o­nal li ha dene­gat la naci­o­na­li­tat i el recurs que han pre­sen­tat perquè no en sap prou, de cas­tellà, i ells no entren a valo­rar el conei­xe­ment del català. Segons el magis­trat, “el conei­xe­ment ade­quat de l’idi­oma espa­nyol és una dada de sin­gu­lar rellevància a l’hora de valo­rar el grau d’inte­gració sufi­ci­ent en la soci­e­tat espa­nyola”. Aquesta afir­mació la podríem donar per bona si la dona visqués a Palma, on, malau­ra­da­ment, la llen­gua pròpia va min­vant de manera acce­le­rada i on des de les admi­nis­tra­ci­ons com­pe­tents no fan res per posar-hi remei, ans al con­trari, apla­nen el camí per fer via­ble la seva erra­di­cació. La dona en qüestió viu a Santa Mar­ga­lida, en un poble ubi­cat al Pla de Mallorca on, pro­ba­ble­ment, si par­les en cas­tellà no t’inte­graràs mai. Aquesta és la sort que encara tenen alguns pobles de la Part Forana, la ciu­ta­da­nia es rela­ci­ona amb la nos­tra llen­gua. La Part Forana és el nom amb què deno­mi­nam tot el ter­ri­tori de Mallorca que no per­tany a Palma.

Record que la meva padrina Reieta, li dèiem pel mal­nom, no sabia par­lar cas­tellà, i com ella molts mallor­quins, i no el neces­si­ten. Recorr a la memòria perquè el tri­bu­nal també ha remar­cat que la naci­o­na­li­tat espa­nyola és “la màxima expressió jurídica de la inte­gració d’una per­sona a una comu­ni­tat esta­tal”. Ella, la padrina Reieta, era ben pollen­cina i estava ben inte­grada. El fet és que perquè hi hagi una inte­gració, pri­mer hi ha d’haver un res­pecte, i aquest res­pecte cap a les nos­tres arrels cata­la­nes fa urticària a molts dels que ocu­pen càrrecs de poder, també a Mallorca.

Sem­pre he pen­sat que la bar­rera d’entrada d’un país hau­ria de ser el conei­xe­ment de l’idi­oma, de la seva cul­tura en defi­ni­tiva. No el poder econòmic. Ni l’ús que en facin d’una per­sona, hem refe­reix als espor­tis­tes. Més de cent espor­tis­tes han estat naci­o­na­lit­zats per carta de natu­ra­lesa des de l’any 2000. El 2023 van rebre el pas­sa­port espa­nyol el fut­bo­lista Robin Le Nor­mand, la juga­dora de bàsquet Megan Guf­ta­son o l’atleta Majida Maayouf, que va batre el rècord naci­o­nal en l’última marató de València, per citar alguns noms. Cada espor­tista té les seves pròpies cir­cumstàncies i, per tant, no totes les naci­o­na­lit­za­ci­ons per carta de natu­ra­lesa són iguals, encara que el pro­ce­di­ment sigui el mateix. Les seves qua­li­tats espor­ti­ves són el requi­sit, no la llen­gua. Posem per cas Lorenzo Brown, juga­dor de bàsquet esta­tu­ni­denc que no havia tre­pit­jat cap camp de bàsquet espa­nyol i li dona­ren la naci­o­na­li­tat.

Què pas­sa­ria si l’heroïna de Santa Mar­ga­lida fos una estre­lla del fut­bol femení africà i només parlàs en català? Li dona­rien la naci­o­na­li­tat espa­nyola?