Tribuna oberta
Doncs sí, moltíssima il·lusió
Els votants ja tenim una certa experiència i hem decidit exercir la democràcia en plenitud, cosa que passa inexcusablement per donar el màxim valor possible als nostres vots. A efectes pràctics, això significar votar qui respon als nostres neguits i deixar-lo de votar quan no ho fa. A les darreres eleccions, s’estima que uns 700.000 vots independentistes es van quedar a casa a consciència, seguint aquest patró. Els experts estimen que aquest bloc d’independentistes democràticament conscients que es poden quedar a casa per manca de representació independentista ascendirà a una forquilla de entre 1.000.000 i 1.100.000.
Tot i això, un grup de companys i companyes, tan independentistes com jo que, compartint el diagnòstic del problema (“els partits independentistes han fet de la majoria del 52% una formidable decepció en centenars de milers d’electors que se senten orfes de partit”), veuen una mà d’arguments que invaliden la proposta feta per l’ANC. La meva sensació és que tenen por de perdre tot allò guanyat des del 2012 i temen una tornada a un escenari pre-2010. Els entenc molt bé, però la por de perdre el poc que tenim només ens ha de servir per enfortir-nos i avançar, no per quedar immòbils. Cal escoltar-los amb atenció per aprendre d’errors del passat, però no per perpetuar l’actual escenari de paràlisi en allò referent a la independència de Catalunya. Vaig a pams.
Autoritat.
Estatuts.
Quan sento que s’esgrimeixen els estatuts per tombar la Llista Cívica, la meva lectura entre línies és que algú ens recorda que tenim un corral del que no havíem de sortir, i que amb les coses de menjar (les seves) no s’hi juga. Però, ves per on, la fórmula proposada per l’ANC salvaguarda el seu àmbit d’acció als carrers i, al mateix temps, porta la confrontació a les institucions. L’aposta és arriscada perquè en crear la Llista Cívica, aquesta tindrà entitat per si mateixa i vida pròpia més enllà de la pròpia ANC. Però ja sabeu, qui no arrisca no guanya. La proposta és estatutàriament respectuosa i, per tant, legal.
Transversalitat.
Mobilització.
Hi ha qui presenta la mobilització al carrer i a les institucions com una dicotomia, com compartiments estancs, com coses incompatibles que l’ANC no pot fer de cap de les maneres. Malauradament, la realitat és més que tossuda i demostra que la mobilització als carrers, que seguirà essent protagonitzada per l’ANC, és totalment complementària amb la mobilització a les institucions. L’ANC, amb Dolors Feliu al capdavant, no només s’ha atrevit a dir-ho sinó que ha gosat concretar una proposta que fa compatibles ambdues necessitats, veient que els partits del 52% han renunciat a la lluita institucional per la independència. La creació de la Llista Cívica no significa abandonar la mobilització com a eina de canvi polític sinó apuntalar-la i evolucionar-la a un nivell superior. De fet, servirà com a catalitzador per a una mobilització més orientada i eficaç, donant al moviment un objectiu clar i una direcció en el marc polític actual. És cert que en el passat hi ha hagut experiències que no han reeixit. Aprenem d’elles, se’ns dubte, però no ens autocensurem i diem que tot serà igual i que no funcionarà. Aprofitem aquests aprenentatges i treballem per guanyar, no per frenar.
Fer-ho sols.
Candidatures sense primàries.
Confrontació.
La independència és fàcil.
Desconnexió.
Fets, fortaleses, oportunitats, apoderament, debats enconats i desacomplexats a territori, xarxes i mitjans com aquest, i futur... Això és el que veig als actes per parlar de la Llista Cívica als quals m’han proposat anar com a ponent. I sí, veig il·lusió, moltíssima il·lusió!! Només per això s’ha de reconèixer que l’ANC l’ha encertada posant aquesta iniciativa a sobre de la taula doncs és propositiva i li permet seguir liderant. És una autèntica oportunitat. És per aquest motiu que la Llista Cívica mereix la seva oportunitat d’existir, i per això mateix votaré SÍ a la consulta de l’ANC per impusar formalment la Llista Cívica que s’inicia el proper 1 de març.
I recordeu que la independència es fa, no es diu que es fa. Menys parlar i criticar, i més fer.
