Metro

Roma era una de les poques capi­tals impor­tants que no tenia metro a l’altura de la seva importància. Les obres han durat molts anys. Sem­pre que hi he estat he vist alguns punts cèntrics esven­trats a causa de les obres. Ha arri­bat l’hora, final­ment, i el nou metro romà ha estat inau­gu­rat.

El fet s’ha con­ver­tit en un esde­ve­ni­ment d’un impres­si­o­nant ressò popu­lar. Els ciu­ta­dans s’hi han llançat amb entu­si­asme, i el dis­sabte, dia triat per a la inau­gu­ració del ser­vei, més de mig milió de romans, pràcti­ca­ment un terç de la població romana, han vol­gut estre­nar el metro.

El resul­tat d’aquesta invasió ha estat ter­ri­ble: una colla de dis­tribuïdors automàtics de bit­llets s’han ava­riat, i els res­pon­sa­bles s’han vist obli­gats a adop­tar una sèrie de mesu­res per tal d’evi­tar la catàstrofe: per exem­ple, tan­car de tant en tant les por­tes de vint-i-una esta­ci­ons perquè no hi entrés més gent, ja que les pla­ta­for­mes esta­ven total­ment ocu­pa­des.

Un dels emple­ats del metro, des­bor­dat per la feina, ha decla­rat: “Fa tres hores que he vist arri­bar una família, proveïda amb ali­ments i begu­des. Visi­ta­ven totes les esta­ci­ons, una dar­rera l’altra. Jura­ria que encara són, en aquest moment, en algun indret sota terra…”

Hi ha dues mane­res de desig­nar aquesta mena de fer­ro­car­ril ciu­tadà: l’una fa referència al caràcter metro­po­lità, o sigui “metro” –que algun cata­lanòfil des­pis­tat ano­mena “metre”– i l’altra és deter­mi­nada pel caràcter sub­ter­rani: “subway”, “under­ground”. Val a dir que molts d’aquests “subways” cir­cu­len, d’ençà que s’han anat ampli­ant, a l’aire lliure o damunt pas­sos ele­vats. El nom no fa la cosa. El que és curiós és que “metro” vin­gui de metro­po­lità, i que aquest pre­fix “metro” tin­gui en grec el sig­ni­fi­cat d’úter. La metròpoli és, doncs, la ciu­tat “d’ori­gen”, i així era desig­nada la capi­tal res­pec­tiva de les colònies gre­gues. A l’úter o matriu es forma un ésser. Al fer­ro­car­ril metro­po­lità, li escau, real­ment, aquest mot que indica con­ca­vi­tat. D’altra banda, el metro pot iden­ti­fi­car-se ben bé amb el nai­xe­ment d’un tipus de col·lec­ti­vi­tat mas­si­fi­cada que no té pre­ce­dents en la història.

Els metros de més extensió són els de Nova York, Lon­dres, París, Tòquio, Chi­cago i Mos­cou; no conec aquests dos dar­rers, però em sento deu­tor dels qua­tre pri­mers, que m’han resolt tants pro­ble­mes de temps, i a la vegada m’han permès d’obser­var les diver­ses acti­tuds dels usu­a­ris. Saber uti­lit­zar un metro en una gran capi­tal és utilíssim, i no cal dir a Tòquio, on els rètols, escrits en el nos­tre alfa­bet, són “lle­gi­bles”, men­tre que a les para­des d’autobús us que­da­reu abso­lu­ta­ment igno­rants del tra­jecte que anun­cien si no sabeu inter­pre­tar els sig­nes japo­ne­sos.

Els pis­pes ita­li­ans estan d’enho­ra­bona. L’ampli­ació del metro suposa automàtica­ment l’ampli­ació del seu mer­cat. També ho estan els pobres i els vaga­bunds. Arreu del món, el metro-úter és el refugi dels qui, expul­sats per la superfície social, neces­si­ten tro­bar un refugi on endor­mis­car-se i sen­tir-se escal­fats.