Els desmais de Freud

Hi ha dues petites-morts: la de l’orgasme i la del son. L’orgasme fa venir son. I en les profunditats del son es tenen somnis. Sembla, doncs, que l’estat més pur de la petita-mort entre els humans és el somni. Sigmund Freud s’hi va obsessionar, anotant cada somni que recordava d’ell mateix per interpretar-lo segons una teoria que va crear ad hoc. Només he fullejat el seu tractat La interpretació dels somnis. Em semblà pura fantasia. Entre això i un documental que vaig veure sobre la seva vida, on s’explicava que tenia tanta por de Carl Jung que en presència seva solia esvanir-se fins a desmaiar-se, ja en vaig tenir prou per concloure que era un malalt. I un malalt no pot veure la malaltia des de fora i anar donant lliçons sobre salut.

Que era depressiu, ell mateix ho reconeixia. Però, per fer servir la seva pròpia classificació, jo diria que era també psicòtic i, com molts estudiants de psiquiatria –no descobreixo res, és vox populi–, es volgué curar de la seva malaltia estudiant la ment. Passa però que aquí l’objecte del coneixement és tan fondo com el subjecte del coneixement, i a més a més coincideix que pertany a un mateix ésser: un mateix s’estudia a si mateix. De bojos, naturalment... si no fos que els grecs antics van gravar en la memòria dels segles l’admonició “Coneix-te a tu mateix”. Encara que jo vaig entrar a estudiar filosofia i, us ho asseguro, els grecs antics no estaven gens interessats en pseudociències com la psiquiatria, i als qui no eren “aptes per a la guerra” els enviaven a fer tasques per a la comunitat o directament a ajudar a casa seva. D’altra banda, és interessant una concepció dels grecs antics que –malgrat que desconec si va estendre’s gaire en el temps i si té part de llegenda– els bojos estan “tocats per la divinitat” i se’ls respectava en lloc de menysprear-los o témer-los.

A mi, per què m’interessa Freud? No m’interessa pas: s’hi fonamenta la psiquiatria, la psicologia i la intervenció psicosocial de l’administració pública, i m’ha destrossat la vida. Tan clar com això. Jo era un nen normal fins que l’adolescència i els metges em van robar la salut i l’alegria. Ningú té la culpa ni de la meva adolescència ni que jo anés a parar en mans de metges: certament estava descompensat –pateixo dels nervis– i alguna cosa semblava que s’hi havia de fer. Sens dubte, tanmateix, no era en absolut necessari que jo passés entre ingressos, altes i reingressos al psiquiàtric més de sis anys de la meva joventut, si no em descompto. I encara era menys necessari que cada ingrés durés mesos i mesos, quan un pacient en crisi s’estabilitza –ho sé per experiència– en una nit d’una bona dormida i després, amb un bon pla de medicació, se’l pot enviar a casa i tractar-lo a nivell ambulatori. Fins on jo sé, a Noruega i en d’altres països, com Xile, la qüestió del psiquiàtric s’ha regularitzat una mica, deixant de ser un abocador de desgraciats, i es tracta més el pacient a nivell ambulatori, i si ha de quedar ingressat temps, això es fa sense massificació i a prop de casa seva. A mi, però, Noruega em cau lluny, i el que jo he viscut no m’ho esborrarà ningú: és un trauma amb el qual conviuré sempre.

Per finalitzar, només vull deixar constància que la cosa que realment m’ha ajudat en el meu trastorn de salut va ser inicialment la medicació, i que no va ser un procés fàcil ni ràpid trobar la que em va resultar una mica adequada. Confio que en un futur pròxim aquest procés s’acceleri i es faciliti per a tothom qui està afectat d’alguna malaltia mental. No hi ha res més desesperant que de veure com sofreixes moltíssim i res no t’ajuda, ni tan sols els metges, ni tan sols la medicació. I encara menys Freud i les seves teories caducades en gran part.

He conegut dues grans morts: seure en un banc del psiquiàtric i mirar passar la gent i les hores sense esperança ni consol, i morir-se en vida. Morir-se en vida? Sí: això és el que provoca un trauma. Un consol i un consell: estima’t a tu mateix, gaudeix del dia i dorm a la nit el son dels justos.