Xops i contents

Cal dir, d’entrada, que aques­tes rat­lles s’han escrit abans de conèixer el resul­tat que haurà obtin­gut el Girona FC en la seva visita a Son Moix. El que encara ens dura a casa és el record del par­tit con­tra el Rayo. El Tió havia dut una entrada al meu nebot Daniel, amb el com­promís que l’acom­pa­nyaríem la seva ger­mana i jo mateixa (totes dues som sòcies). Vam repe­tir el ritual d’alguna altra ocasió: tro­bar-nos davant de Cor­reus, sopar en un res­tau­rant pro­per i aga­far el bus que porta els afi­ci­o­nats cap a Mon­ti­livi. Aquest cop, però, sant Pere havia obert de bat a bat les por­tes del cel. Feia temps que li demanàvem aigua, però qui s’ho havia de pen­sar que tri­a­ria aquell dia i aque­lla hora. Mai no havíem vist tan­tes per­so­nes pen­dents de les apli­ca­ci­ons dels radars mete­o­rològics. Cap no deia el mateix. Mala­ment rai. Aquest diari ho esmen­tava l’endemà: “8.923 valents des­a­fien la pluja insis­tent”. És ben cert que un dilluns a les 21 h no és el millor moment per sor­tir de casa i anar al camp amb aquell temps. Nosal­tres, però, ho vam fer. Teníem una bona raó: a la Núria li havia tocat un sor­teig orga­nit­zat pel club. Ella, en Daniel i uns quants afi­ci­o­nats més one­ja­rien la ban­dera de Girona a peu de gespa abans de començar el par­tit. No es pot des­criure amb quina emoció ho vam viure. Cal saber que tant l’avi patern com el matern dels meus nebots van ser juga­dors del Girona. En Grau del Pont Major i en Pane­lla de Sant Daniel havien vis­cut el Girona dels temps de Vista Ale­gre i havien estre­nat, ja com a espec­ta­dors, el nou camp de Mon­ti­livi. Des d’aquí vull agrair a en Gerard, mem­bre de l’staff, l’ama­bi­li­tat que va mos­trar en tot moment. Amb detalls com aquest es noten els trets fami­li­ars i pro­pers que encara carac­te­rit­zen el club. Ja a la grada, cap de les peces que portàvem a sobre ens va evi­tar la mullena. Què hi farem. El que vingué després tot­hom ho sap. Un resul­tat (3-0) que ens manté al cap­da­munt i amb la il·lusió de can­tar l’himne de la Cham­pi­ons la tem­po­rada vinent. En tor­nar amb l’autobús, uns afi­ci­o­nats asse­guts dar­rere nos­tre ana­ven repas­sant la pluja cai­guda durant la nit a dife­rents muni­ci­pis. En molts d’ells, la pre­ci­pi­tació havia sigut força abun­dant. Aigua molt ben­vin­guda, lle­vat d’algun indret, com Sant Feliu de Guíxols, on va pro­vo­car més d’un ensurt. I nosal­tres? Xops i con­tents. Pluja de gols. Orgull gironí.