L’ordre natural del poder

En política, no diguis blat que no sigui al sac i ben lli­gat. I menys encara després d’aritmètiques impos­si­bles com la que a Bar­ce­lona va donar el poder al PSC en aliança amb el PP i els Comuns, o sumes com­ple­xes que han inves­tit Pedro Sánchez a Madrid. Però si no can­via radi­cal­ment el tau­ler de joc de Cata­lu­nya i Bar­ce­lona, tot apunta que el PSC haurà res­ta­blert l’ordre natu­ral del poder després d’uns anys en què el movi­ment inde­pen­den­tista havia cap­gi­rat aquest ordre bata­llant a totes les ins­ti­tu­ci­ons on fos pos­si­ble per implan­tar sumes repu­bli­ca­nes. I ho haurà fet, jus­ta­ment, gràcies a la divisió sag­nant i crònica dels par­tits inde­pen­den­tis­tes.

Aquest res­ta­bli­ment de l’odre natu­ral del poder arrenca l’octu­bre del 2022 amb la tren­ca­dissa del bipar­tit ERC-Junts a la Gene­ra­li­tat. Aque­lla majo­ria del 52% –comp­tant-hi la CUP– havia nas­cut dèbil per la victòria del PSC en vots, i Madrid ho va tenir fàcil per aca­bar de debi­li­tar-la amb tau­les de diàleg fictícies i acon­se­guint que ERC i Junts arri­bes­sin al nivell màxim de divisió estratègica dels dar­rers anys. Tant a Cata­lu­nya com a Madrid. Natu­ral­ment, que l’inde­pen­den­tisme llancés a les escom­bra­ries aque­lla opor­tu­ni­tat de tenir una Gene­ra­li­tat forta no és culpa del PSOE. Els soci­a­lis­tes cata­lans i espa­nyols sim­ple­ment van saber fur­gar en la ferida i enfron­tar els dos par­tits en una nova guerra per l’hege­mo­nia de l’espai sobi­ra­nista.

Sigui com sigui, el PSC està ara en una posició robusta a Cata­lu­nya, amb les enques­tes elec­to­rals de cara i, sobre­tot arran del pacte a Madrid, en dis­po­sició de poder pac­tar amb tot­hom per recu­pe­rar el poder que durant molts anys va tenir al país, tant a la Gene­ra­li­tat com en l’àmbit ter­ri­to­rial. No serà un poder abso­lut, però el PSC es pre­senta a hores d’ara com la cen­tra­li­tat política del país, que, això sí, s’ha de com­ple­tar. Amb ERC, amb ERC i els Comuns, o amb Junts. A hores d’ara, impos­si­ble des­car­tar res. Però, en tot cas, les pos­si­bi­li­tats que es repe­teixi una aritmètica inde­pen­den­tista, i que Junts, ERC i la CUP vol­gues­sin mate­ri­a­lit­zar-la, són ara per ara escassíssi­mes.

De fet, el PSC no ha hagut de fer grans esforços per recon­que­rir el poder de la cen­tra­li­tat a Cata­lu­nya. A Bar­ce­lona, Jaume Coll­boni va acon­se­guir l’alcal­dia amb un pacte estrambòtic diri­git des de Madrid amb Colau i el PP com a socis. Va dei­xar Junts fora de joc a la Dipu­tació –amb qui gover­nava en el man­dat ante­rior– i va temp­tar fàcil­ment ERC i els Comuns amb cadi­res. Tot just fa uns dies, ERC rubri­cava un acord de govern amb el PSC a la capi­tal, després de jurar i per­ju­rar que faria una opo­sició ferotge a Coll­boni, i Junts brama perquè no ha estat esco­llit pel PSC en la sub­hasta de Bar­ce­lona que ha mun­tat l’alcalde per tro­bar el soci que li ven­gui el suport més barat. En paral·lel, el PSC se suma amb entu­si­asme als pres­su­pos­tos de Pere Ara­gonès, i els Comuns, crossa històrica del soci­a­lisme –abans amb ICV i ara amb En Comú Podem–, esce­ni­fi­quen una pressió que ningú no es creu i que pro­ba­ble­ment desem­bo­carà en un sí als comp­tes, com a inversió per als pac­tes poste­lec­to­rals.

Els lec­tors i lec­to­res recor­da­ran les cri­des dels par­tits inde­pen­den­tis­tes l’any 2019 per acon­se­guir el màxim nom­bre d’alcal­dies repu­bli­ca­nes a tot el país, com també les cri­des del 2021 perquè Cata­lu­nya tingués un pre­si­dent inde­pen­den­tista. Doncs només han pas­sat qua­tre anys i ara la guerra no és la suma inde­pen­den­tista, sinó ser el màxim d’útils pos­si­ble per si el PSC, o ells matei­xos, neces­si­ten socis. Dit d’una manera des­car­nada, però és així. Ni ERC ni Junts comp­ten ara per ara repe­tir una coa­lició de govern, i sí en canvi que tenen clar que el par­tit més cen­tral del país for­marà part de la nova aritmètica. Una victòria en tota regla del PSC.

El cas de Bar­ce­lona marca un abans i un després tant en les rela­ci­ons entre l’inde­pen­den­tisme –de sege­llar un pacte històric per gover­nar ple­gats a Bar­ce­lona a només, en uns dies, pas­sar a com­pe­tir a mort per sumar-se a l’exe­cu­tiu de Coll­boni– com pel que fa al poder polític del PSC. Demos­tra que el soci­a­lisme ha tren­cat les fron­te­res ideològiques i és capaç de triar entre tot el ven­tall de socis i com­bi­nar-los al gust per asso­lir el poder ins­ti­tu­ci­o­nal. Tot està obert, i les elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya seran el test defi­ni­tiu per cer­ti­fi­car, o no, si el PSC torna a ser l’ordre natu­ral del poder.