La fam i el coneixement

Ramon Turró devia ser un personatge extraordinari. A punt d’acabar la carrera de medicina, es negà a passar l’última assignatura, medicina legal; es llicencià en filosofia i lletres; es llicencià com a professor veterinari; durant uns anys es dedicà amb èxit a les finances; ingressà al laboratori municipal de microbiologia i n’esdevingué director; publicà una colla d’articles i treballs –alguns a l’estranger– i investigà tant en el camp de la fisiologia com en el camp de la filosofia.

Confesso que fins ara no havia llegit res de Ramon Turró, i m’ha facilitat omplir aquest buit el llibre que ara han publicat Edicions 62 i la “Caixa”, que duu, a més, un títol apassionant: Orígens del coneixement: la fam. Mai no se m’havia acudit de considerar la fam com una condició imprescindible del coneixement i com un element constitutiu del “subsòl de la ment”.

No és pas un llibre resumible. Només vull dir que Ramon Turró hi analitza allò que segurament el lector, com jo mateix, s’ha preguntat alguna vegada: els animals i l’home, ¿com han arribat a saber, en aquesta consciència inferior on s’acusa la fam, quins cossos contenen les substàncies –sals, hidrocarbonats, proteics– que han de refer les pèrdues internes? Diu Turró: “N’hi ha prou de conèixer la quantitat i la qualitat dels productes de desintegració de la màquina animal, per a poder calcular la ració alimentària que correspon a cada una de les substàncies de les quals deriven els dits productes; però abans que la ciència hagués formulat aquests càlculs, tant l’home com els animals ja procedien, com si els coneguessin, alimentant-se amb les substàncies que més hi responien i marcant-se una ració adaptada a llurs necessitats orgàniques”. Parla de l’admiració que ens produeix la gallina que va a la recerca de la calç o l’infant que determina la ració de llet materna, com no la sabria determinar el químic més eminent després d’un treball dificilíssim. I adverteix que aquests fenòmens “no són ni més ni menys meravellosos que el fenomen pel qual s’acusa la llum en la retina o les vibracions sonores en el nervi acústic. De la mateixa manera que rebem del món exterior una suma d’impressions per les quals ens adonem de les qualitats que ens revelen la seva presència, rebem també de l’interior de l’organisme una suma d’impressions que ens permeten de saber les substàncies que li manquen”.

Turró examina, des d’aquest plantejament, aspectes tan curiosos com la típica “fam de sal” i la fam “selectiva”, és a dir, la que s’orienta envers determinats aliments. N’és un exemple l’habitual predilecció dels infants pels aliments rics en sucre. Les exigències energètiques de l’infant són molt més grans que les de l’home fet: perquè té una pèrdua de temperatura més elevada, a causa d’una superfície d’irradiació més extensa respecte al volum. Això fa que la gana de l’infant es dirigeixi especialment als aliments que amb major facilitat cedeixen potència energètica.

Però el llibre, és clar, no s’atura aquí, sinó que s’endinsa en l’exploració dels processos de la percepció, el fenomen psíquic, la inducció, l’experiència, etc. Aquest llibre sobre la fam us fa venir “gana de coneixement”.