Identificadors

El naci­o­na­lisme banal que es res­pira en molts dels estats nació més arti­fi­ci­als està evo­lu­ci­o­nant cap a un reple­ga­ment iden­ti­tari en fran­ges crei­xents de l’elec­to­rat. La baixa nata­li­tat autòctona i l’impacte demogràfic de les noves migra­ci­ons són vis­cu­des com una amenaça al nivell de benes­tar propi i això genera l’ano­me­nat xovi­nisme del benes­tar. Entorn de la ban­dera naci­o­nal, les opci­ons reac­cionàries rebut­gen la diver­si­tat atri­buint els pro­ble­mes només als can­vis pobla­ci­o­nals i no al model econòmic domi­nant dels oli­go­po­lis i d’una glo­ba­lit­zació des­bor­dada i a l’indi­vi­du­a­lisme crei­xent de les noves gene­ra­ci­ons. A l’altra banda del ven­tall polític, les for­ces pro­gres­sis­tes, que han apos­tat per l’ascen­sor i la cohesió soci­als, s’ado­nen que, para­do­xal­ment, amb polítiques gene­ro­ses de benes­tar s’ha poten­ciat un indi­vi­du­a­lisme esta­tista que des­con­necta les per­so­nes de la pre­o­cu­pació pel bé comú, al mateix temps que es refu­gien en el comu­ni­ta­risme cor­po­ra­tiu, religiós o ètnic per defen­sar només els “seus” drets.

A Cata­lu­nya, sense capa­ci­tats d’estat, des del cen­tre­dreta fins a l’esquerra han mal­dat per suplir la con­fis­cació fis­cal espa­nyola del 10% del PIB anual. Així s’entén la frase de Pas­qual Mara­gall de les 3 M: més mes­tres, met­ges i mos­sos. Objec­tius neces­sa­ris però no sufi­ci­ents per avançar en una soci­e­tat cohe­si­o­nada perquè amb això es garan­tei­xen molts drets indi­vi­du­als però no s’acti­ven els deu­res ciu­ta­dans cap a la comu­ni­tat fami­liar, local o naci­o­nal. L’accent posat només en el progrés econòmic crea una ciu­ta­da­nia asimètrica, en què tot­hom reclama els drets pro­pis o del grup cor­po­ra­tiu, però mai s’assu­mei­xen els deu­res pro­pis o de grup en relació al bé comú.

No pot ser que les for­ces reac­cionàries es per­me­tin com­pen­sar la manca de pro­jecte soci­al­ment avançat one­jant les ban­de­res del xovi­nisme, men­tre les for­ces pro­gres­sis­tes, oimés en una nació sense estat com la nos­tra, no tin­guin cura de la cohesió simbòlica tan impor­tant per asso­lir una ciu­ta­da­nia com­pleta amb drets i deu­res assu­mits.

Així que veig urgent que, després del període en què Cata­lu­nya s’ho va jugar tot a la carta de l’obtenció imme­di­ata de l’estat, recu­pe­rem les tas­ques de cons­trucció de la nació pro­jecte, d’un model de país com­par­tit que abo­qui a la gene­ra­lit­zació del patri­o­tisme social. Cal pro­moure des de la soci­e­tat civil i de les admi­nis­tra­ci­ons els ele­ments simbòlics de cohesió. El català n’és un dels prin­ci­pals pilars. Per fer com­plir la llei, ha de ser ins­tru­ment obli­ga­tori en els ofi­cis d’atenció al públic; llen­gua ambi­en­tal (Agència de Con­sum, ajun­ta­ments) en la senya­lit­zació fixa en regressió bru­tal. A les aules, on s’incom­pleix la immersió; i on es mos­tra un cas fla­grant d’indi­vi­du­a­lisme esta­tista i cor­po­ra­tiu de sin­di­cats i cos­sos d’ins­pecció. Per això, cal aplau­dir ini­ci­a­ti­ves com https://​www.​xafa.​cat/ dels pares mobi­lit­zats con­tra la il·lega­li­tat de l’abandó del català a massa esco­les. AFAS, Òmnium i ajun­ta­ments hau­rien de poten­ciar cur­sos de català per a pares i mares, acti­vi­tats de cul­tura popu­lar, de conei­xe­ment de la ciu­tat... També cal­dria poten­ciar la dimensió social i cul­tu­ral del turisme inte­rior on el conei­xe­ment de país, la seva llen­gua, el seu patri­moni mate­rial i imma­te­rial sigui un dels pro­gra­mes de con­cer­tació publi­co­pri­vada. És ima­gi­na­ble un turisme fami­liar d’immersió lingüística com es prac­tica en alguns ter­ri­to­ris de llengües mino­rit­za­des?.

Cal con­so­li­dar el tomb històric del català als audi­o­vi­su­als asso­lit amb el reton del Super3 i els pro­duc­tes digi­tals en català per a nens i joves; i el paper mul­ti­pli­ca­dor de la música, dels influ­en­ci­a­dors en català, dels actors raci­a­lit­zats cata­la­no­par­lants en obres de ficció, dels mites de l’esport cata­la­no­par­lants; i el paper cohe­si­o­na­dor de l’esport de base si s’hi posa l’accent català. I sense ser exhaus­tiu, no pot ser que l’empa­dro­na­ment sigui un acte pura­ment admi­nis­tra­tiu. La mateixa adqui­sició de ciu­ta­da­nia, que con­ce­deix l’Estat, implica esta­tutària­ment la ciu­ta­da­nia cata­lana, i no va asso­ci­ada a cap acte simbòlic de per­ti­nença, una cerimònia cívica d’incor­po­ració. Final­ment, al marge que els inde­pen­den­tis­tes con­ti­nuem bran­dant l’este­lada arreu, no pot ser que en la res­saca del procés hagi des­a­pa­re­gut la ban­dera cata­lana dels actes espor­tius o no es facin cri­des a pen­jar-la als bal­cons per Sant Jordi i l’Onze de setem­bre. La senyera és el símbol de la Cata­lu­nya sen­cera.