Celebracions que poden ser un turment

No hi ha esca­patòria. Per molt que odiïs els actes on s’aplega un munt de gent, les invi­ta­ci­ons a fes­tes d’ani­ver­sari et per­se­gui­ran sense pie­tat fins a con­ver­tir-se en la teva ombra. Sobre­tot si tens cri­a­tu­res peti­tes, etapa en què pots arri­bar a rebre dues o tres invi­ta­ci­ons al mes. En alguna ocasió, el teu fill o filla ha inter­can­viat, a tot esti­rar, un cara­mel bave­jat al sor­ral del parc amb l’afor­tu­nat però a la seva festa no hi pot fal­tar ningú de la classe, no sigui que algú es trau­ma­titzi en no aparèixer a la llista de con­vi­dats. Quan t’arriba el torn i és l’ani­ver­sari de la teva mai­nada, et repe­tei­xes una vegada i una altra que això no és can pixa, sobre­tot perquè els diners no et plo­uen del cel, i que no cal que la cele­bració sem­bli una coro­nació reial. Però, no saps com, aca­bes seguint els patrons de la gran majo­ria i reser­vant aquell espai on ofe­rei­xen entre­pans calents però els ser­vei­xen a zero graus. Després la cana­lla creix una mica i arri­ben les temu­des fes­tes de pijama –temu­des quan et toca a tu omplir la casa de per­so­ne­tes que només s’han pro­po­sat empal­mar a crits la nit amb el dia, sense dor­mir–. Més tard, quan són pre­a­do­les­cents, estic des­co­brint ara que la moda, tot i ser menors d’edat, és posar a la seva dis­po­sició un local on puguin simu­lar una dis­co­teca sense alco­hol. Per reblar el clau, i com que qui més qui menys fa acti­vi­tats esco­lars, aspi­ren a diver­ses fes­tes segui­des: amb la família, amb els com­panys de l’ins­ti­tut i amb els amics de la dansa o el hand­bol o allò que prac­ti­quin. Així que no m’estra­nya que quan s’apropa el teu ani­ver­sari, i més l’any que fas un número rodó i tot­hom et pre­gunta què faràs d’espe­cial per cele­brar-ho, tu només puguis pen­sar a lle­var-te aquell dia i donar les gràcies que no tens cap festa a la vista.