El camí de les llúdrigues

Si no fos una espècie protegida, sentiríem per la llúdriga una mena d’aprensió com la que inspiren les rates i altres bèsties de cos abotifarrat i retràctil, freqüentadores de caus fangosos com els gats, salvats a vegades del fàstic pel ronc amorós, els ulls verds i la llarga i incomprensible cohabitació amb els humans. Que em perdonin els animalistes, però cada dia se’m fa més torbador haver de compartir sofà amb un espècimen que s’hi eixarranca per llepar-se el forat del cul. El cas és que l’amenaça d’extinció de les llúdrigues ens va ajudar a mirar-les, per fortuna només de lluny, amb ulls piadosos, fins i tot amb certa simpatia, de la mateixa manera que els pelleters van redimir per a l’aristocràcia les no menys llefiscoses martes gibelines i els erminis. Però si alguna m’ha arribat a commoure de debò només és perquè hi veig la concreció hiperrealista i vivent de les que Lluís Mateu va convertir en emblemes de Salt a principis dels anys vuitanta. Són llúdrigues que de fet no ho semblen; tenen més aviat la curvatura de secà de l’os formiguer, i l’artista les va esquematitzar tant, que quasi només són unes potes damunt un llom boterut a propòsit perquè la mainada hi pugi a cavall i s’hi abraci al musell, però les mires, les toques, hi fas la volta resseguint aquell empedrat de rierencs on les van col·locar a la plaça de la Vila, i saps de manera irrebatible que només poden ser llúdrigues. L’art és també una forma de persuasió. A Lluís Mateu se li devia feia anys el premi Tres de Març que va rebre diumenge passat, encara que només fos perquè el trofeu que han donat a tants altres abans és la reproducció del logotip de la campanya per la independència de Girona que va dissenyar ell mateix el 1983 i perquè les llúdrigues, batejades amb qualitats molt saltenques: la mandrosa, la despistada i la tranquil·la, són l’escut oficiós del poble. Deu ser això: estàvem distrets i no ens vam recordar de Lluís Mateu fins que vam sentir una picor al cap. Poca gent ha fet més per Salt, des de l’art, el teatre, l’ensenyament i l’acció cívica, que aquest artista a qui es deu la conquesta de convertir una bestiola de riu en un símbol immortal, i més que això: ens ha obert el camí per treure’ns les lleganyes i ser menys cagadubtes i més generosos.