Universal

Ja se sap i és pro­fe­cia que no tots els pre­mis lite­ra­ris cata­lans són una garan­tia fia­ble de la qua­li­tat dels lli­bres pre­mi­ats: pel que fa als pre­mis Sant Jordi, posem per cas, hi ha hagut uns quants des­en­certs al cos­tat d’obres que real­ment valen la pena. Aquest any, però, la novel·la gua­nya­dora d’aquest premi (Con­feti, de Jordi Puntí) no només està a l’alçada sinó que s’enlaira força més amunt. Dit això, en Puntí ha rebut unes quan­tes crítiques (suaus) per haver escrit “una novel·la sobre Xavier Cugat”, sent Cugat –per molt que a la seva làpida hi posi “català uni­ver­sal”– una figura que els que n’han sen­tit a par­lar (n’hi ha molts que no) con­sig­nen a una època ja mig obli­dada. No importa: Cugat és l’excusa que en Puntí fa ser­vir per par­lar del per­so­natge prin­ci­pal de debò: un peri­o­dista fic­tici, un admi­ra­dor un pèl cínic d’en Cugat, que narra gai­rebé tot el lli­bre; o bé per par­lar de la música lla­tina que va fer furor als Estats Units als anys qua­ranta i cin­quanta; o bé per par­lar, en gene­ral, de l’èxit i del fracàs; o bé de l’amor entre gent d’edats molt dife­rents (i de l’edat a seques); o bé de noms mítics de l’època (can­tants, actors, mafi­o­sos) o d’altres noms que, al con­trari, han des­a­pa­re­gut com­ple­ta­ment de la memòria col·lec­tiva; o bé per par­lar de la influència sen­ti­men­tal de les arrels (en aquest cas, les d’un músic mun­di­al­ment famós, amb amics i amants ídem, que mai no obli­dava que pro­ve­nia de Cata­lu­nya). És a dir, el lli­bre té capa rere capa rere capa, i a sota de tot, la capa més impac­tant: el con­trast (i la com­ple­men­ta­ri­e­tat) entre la rea­li­tat i la ficció, sent Cugat un inven­tor d’ell mateix (i sovint del propi pas­sat): vet aquí el leit­mo­tiv d’aquesta novel·la amb tan­tes face­tes com estils dife­rents. En fi, un lli­bre català i uni­ver­sal, com n’hi ha pocs, que es lle­girà anys a venir, quan el fet que va gua­nyar el premi Sant Jordi no serà més que una anècdota menor.