Opinió

Som 10 milions

Ana M. Moix: 10 anys d’absència

El record dels estius d’infància i adolescència a Nonasp la van acompanyar sempre

L’1 de març del 2014 ens vam llevar amb la trista notícia que, la nit abans, el 28 de febrer, ens havia deixat l’escriptora Ana María Moix Meseguer als 66 anys. Massa aviat. La notícia ràpidament es va estendre pel poble de Nonasp, a la Franja, on era nascuda l’Àngela Meseguer, la mare dels germans Moix, i on viu la part de la família materna que no va emigrar a Barcelona. La gent recordava especialment l’Ana María quan el 1986 va ser la pregonera de la festa major, amb un discurs que evocava els seus primers records vinculats a Nonasp, entre els quals es trobaven els estius d’infància i adolescència que, segons reconeixia, van gravar en la seva memòria una sèrie d’imatges que la van acompanyar sempre.

Entre aquestes imatges trobem una certa influència en el paisatge que configura Julia (1970), la novel·la amb la qual va debutar com a escriptora i que recentment ha estat reeditada per l’editorial Bamba. Així mateix, aquests dies també podem trobar a les llibreries tres volums més de l’autora amb interessant material inèdit, com és el cas de Detrás del telón (Trampa), que treu a la llum els escrits d’un curs que va impartir el 2012 en el qual ens acosta a la seva formació com a escriptora, al mateix temps que mostra la seva faceta de cronista, posant sobre la taula temes llavors marginals com el futbol femení. Els altres dos llibres són Poesía completa (Lumen), una compilació de la seva obra poètica, gènere que va conrear al principi de la seva carrera literària; i Conversaciones en el tiempo (Amarillo), que recupera una sèrie d’entrevistes a personatges rellevants de la cultura durant la dècada dels setanta.

Els editors d’aquest últim llibre assenyalaven que l’obra d’un autor o autora, si és bona, resulta imperible, al marge d’aniversaris, tot i que aquests ajuden a recordar-nos, als lectors, el seu treball. Gràcies a aquestes oportunes edicions, les persones que no vam tenir la sort de conèixer l’Ana María Moix podem acostar-nos a la seva persona, a la seva manera d’entendre el món. Una visió lúcida que va deixar reflectida en l’últim llibre que va publicar en vida: Manifiesto personal (2011), que apel·la a la reflexió sobre els problemes socials i polítics i que, malgrat que han passat tretze anys des de la seva publicació, continua vigent.

Durant la lectura del pregó a Nonasp, l’Ana confessava que els records i les vivències conformen bona part de la manera de ser i de pensar de tot ésser humà. Les seves li van atorgar una coherència sovint allunyada de l’imperatiu que regeix en la nostra societat, motiu pel qual resulta interessant i, per descomptat, útil, i fa que, després de deu anys de la seva mort, es faci més evident el buit intel·lectual que ens va deixar. Per això és necessari que se la continuï reivindicant amb bones iniciatives, com la recent biblioteca Ana María Moix, l’exposició del Museu Etnològic de Nonasp, amb publicacions... i sobretot, nosaltres, com a lectors, llegint-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.