Trencats però satisfets

El botí del Barça en la segona jor­nada de Cham­pi­ons ens ofe­reix sobre­tot satis­fac­ci­ons. Un tri­omf impor­tant, el lide­rat a la clas­si­fi­cació, la sen­sació d’equip, l’efer­vescència de Messi, el crei­xe­ment d’Henry, el retro­ba­ment del gran Deco... i el retorn de Ronal­dinho. Mai sabrem si va jugar perquè Rijka­ard ja ho tenia deci­dit o perquè Milito estava tocat, Márquez ten­dre i Puyol verd. El mig­camp dels tres petits va ser una solució d’urgència, però opor­tuna i després de tot útil. Segu­ra­ment cadu­carà quan tor­nin Touré i Márquez, o pot­ser abans si del que es tracta és de no per­dre l’eficàcia defen­siva recu­pe­rada aquesta tem­po­rada.

El fet és que Ron­nie va tor­nar i això ens hau­ria de per­me­tre tan­car una polèmica que era mal negoci per a tots. El bra­si­ler no ha tor­nat en forma –en això no hi ha mira­cles–, però sí amb ganes de ser un més en la bona dinàmica que l’equip ha con­so­li­dat sense ell.

A Stutt­gart va fer 30 minuts nota­bles, tirant de pas­sada i com­promís tàctic, i després, esbu­fe­gant, hi va ser per aju­dar i poc més. Neces­sita millo­rar física­ment per poder agre­dir els rivals amb l’un con­tra un. Aquest és el camí per “res­pon­dre al camp” –com ell mateix va anun­ciar– i silen­ciar els que li tenen ganes. I sobre­tot és el que els seus com­panys neces­si­ten per anar car­re­gats d’argu­ments a lici­tar pels objec­tius més impor­tants. A Henry li estem donant temps i no ens va tan mala­ment, perquè cada par­tit està millor. Donem-li temps a Ronal­dinho.

Men­tres­tant, del matx de Stutt­gart en podem assa­bo­rir el tast agra­da­ble d’un tri­omf a ter­ri­tori comanxe, superant difi­cul­tats afe­gi­des i amb altes dosis de sacri­fici col·lec­tiu. Per ser un equip campió s’ha de saber gua­nyar quan es dis­fruta jugant bé i també quan es pateix jugant no tan bé. Unes victòries gene­ren auto­es­tima i altres for­ta­lesa men­tal, i totes dues omplen els dipòsits de con­fiança.

Les pers­pec­ti­ves són bones. Només falta que els tren­cats sanin, i que els sans no es tren­quin. Que, vista la ratxa, no serà cosa fàcil.