Els campions ocults de l’economia catalana

La setmana passada va sortir el rànquing de les mil empreses europees de més creixement al Financial Times. El creixement es mesura en increment percentual de vendes entre 2019 i 2022 i partint d’un mínim de 100.000 euros.

Hi ha dotze empreses catalanes de sectors tan diversos com la gestió de residus industrials, e-commerce especialitzat, packaging, distribució d’ingredients actius, agències de publicitat digital i enginyeria mecànica.

La primera sorpresa és que només n’hi hagi dotze. Que amb un 2% de la població europea només tinguem un 1,2% de les empreses de major creixement és molt pobre. Que a Espanya estiguin encara pitjor (n’hi ha 15 amb força més població) només pot ser motiu de consol per a la gent d’esperit i ambicions limitades. Milà en té 44.

La segona sorpresa és que són empreses desconegudes i alienes al món de les start-ups. Donem quota de pantalla i recursos públics a les emergents perquè entenem que esdevindran empreses de creixement que crearan ocupació. Sembla que a Catalunya la connexió és discutible. En sentit contrari, Milà per exemple no és cap centre de start-ups però ja els regalaríem totes les start-ups d’aquí per tenir les empreses d’alt creixement que tenen allà.

El món de l’emprenedoria ha muntat tot un circuit de bodes, batejos i comunions que posa l’èmfasi a captar capital i fer créixer les valoracions i les mètriques de la vanitat. Però el creixement de veritat és el de les vendes, la plantilla i el benefici. És necessari deixar enrere aquest model especulatiu i demostrar que les start-ups poden arribar a generar creixement econòmic que justifiqui els ingents recursos públics que absorbeixen. Altrament caldrà plantejar-se si no tindrien més impacte en un polígon industrial que no pas al 22@.