Enaiguats de pluja
Hem tornat a veure ploure, amb una pluja fina i constant, que ha anat molt bé després de tant temps sense caure quasi ni una gota d’aigua. Tenim pantans i rius amb cabals per sota dels mínims, amb una sequera que espanta tothom, i es preveu que el 2100 els nostres rius tindran de mitjana un 34% menys de cabal. Poca broma, perquè, com hem sentit moltes vegades, l’aigua és vida, o potser té més sentit dir que la vida és aigua: allà on no n’hi ha, apareix la mort. Estàvem enaiguats de pluja. La trobàvem a faltar. L’enyoràvem. I aquest cap de setmana ha arribat. Enaiguar, una paraula que, com tantes altres, pronunciàvem malament i que ara no utilitzem. Quan dèiem que un infant estava “enaiguat”, volíem expressar que estava compungit, que desitjava alguna cosa que no podia obtenir, estava melancòlic, no menjava, tenia els ulls tristos i malsons. Hi havia tot de remeis casolans per a la cura de l’enaiguament. Un dels quals, a Santa Coloma de Farners, consistia que la família portava la criatura a fer un volt per la riera i, quan arribaven al pont de Sant Salvador o al de la Font Picant, li feien recollir pedretes i, des de la barana, tirar-les a l’aigua que baixava. Quan el roquet xocava amb el líquid i produïa el remolí, provocava que la melancolia de l’infant anés desapareixent. Remeis casolans, sense cap demostració científica, però que per a les persones d’antes funcionaven i donaven bons resultats. El sol fet d’estar amb un adult que li fes cas, i que per una estona se sentís el protagonista, curava l’enyor que mostrava, o així es creia. Després arribaven fins a la font, on hi havia dues senyores grans que venien anissos i, a voltes, unes bossetes de sidral de taronja o de llimona on se sucava la pega dolça. Una llaminadura que també ajudava a passar qualsevol cabòria infantil. Ara aquests costums han desaparegut. Com la paraula enaiguar, totalment en desús. De la mateixa manera que, a causa del canvi climàtic i la mà de l’home, de mica en mica va desapareixent i morint la vida de la riera. No ho permetem. Posem-hi remei! I Esperem que la mainada, enaiguada o no, pugui tornar a tirar pedretes a la riera i observar embadalida les bombolles i xarbotades que provoquen els roquets. Senyal que hi ha aigua i que podem gaudir d’aquest bé tan preuat i necessari.
