La nova fórmula d’un pare descarat

Hi ha molts tipus de pares, com també hi ha diverses menes de mares, i, després d’un divorci amb fills, hi ha tantes formes com exparelles de gestionar la cura i manutenció dels menors. Ja està sent habitual repartir la dedicació a la canalla al cinquanta per cent, però no sempre és així. I quan la distribució és descaradament desproporcionada, encara és la mare, gairebé sempre, la que carrega els neulers. Arribats a aquesta situació, hi ha pares que fan serveis mínims i d’altres que gairebé desapareixen del mapa, tant des del punt de vista presencial com des de l’econòmic. D’ells podem dir que són uns bons penques i que la violència econòmica en què militen és sovint producte de la por de la mare a enfrontar-s’hi en un jutjat perquè pensa que així evitarà patiment als menors. Una amiga advocada que gestiona separacions matrimonials amb criatures està cansada d’explicar que renunciar a la pensió, també quan s’arriba a creure que el sacrifici té un bon fi, és una forma de perpetuar la violència contra la dona i que no és menys esquinçador que recórrer a la via legal buscant justícia. Sobretot perquè darrere molts homes que tenen la cartera segellada amb silicona quan es tracta d’invertir en els fills el que hi ha és un pare amb un morro que se’l trepitja. Un cas que s’està convertint en habitual i que també em descobreix l’amiga advocada: pares que s’han esborrat i quan la mare es disposa a reclamar, com que els fills són menors però comencen a anar sols per la vida, la sortida que proposen és una “custòdia compartida flexible”. És a dir, el fill o filla tria amb qui vol estar en cada moment –no cal explicar on seguirà passant més temps– però cada progenitor cobreix despeses mentre se’n faci càrrec. I es queden tan amples.