La nova fórmula d’un pare descarat

Hi ha molts tipus de pares, com també hi ha diver­ses menes de mares, i, després d’un divorci amb fills, hi ha tan­tes for­mes com expa­re­lles de ges­ti­o­nar la cura i manu­tenció dels menors. Ja està sent habi­tual repar­tir la dedi­cació a la cana­lla al cin­quanta per cent, però no sem­pre és així. I quan la dis­tri­bució és des­ca­ra­da­ment des­pro­por­ci­o­nada, encara és la mare, gai­rebé sem­pre, la que car­rega els neu­lers. Arri­bats a aquesta situ­ació, hi ha pares que fan ser­veis mínims i d’altres que gai­rebé des­a­pa­rei­xen del mapa, tant des del punt de vista pre­sen­cial com des de l’econòmic. D’ells podem dir que són uns bons pen­ques i que la violència econòmica en què mili­ten és sovint pro­ducte de la por de la mare a enfron­tar-s’hi en un jut­jat perquè pensa que així evi­tarà pati­ment als menors. Una amiga advo­cada que ges­ti­ona sepa­ra­ci­ons matri­mo­ni­als amb cri­a­tu­res està can­sada d’expli­car que renun­ciar a la pensió, també quan s’arriba a creure que el sacri­fici té un bon fi, és una forma de per­pe­tuar la violència con­tra la dona i que no és menys esquinçador que recórrer a la via legal bus­cant justícia. Sobre­tot perquè dar­rere molts homes que tenen la car­tera sege­llada amb sili­cona quan es tracta d’inver­tir en els fills el que hi ha és un pare amb un morro que se’l tre­pitja. Un cas que s’està con­ver­tint en habi­tual i que també em des­co­breix l’amiga advo­cada: pares que s’han esbor­rat i quan la mare es dis­posa a recla­mar, com que els fills són menors però comen­cen a anar sols per la vida, la sor­tida que pro­po­sen és una “custòdia com­par­tida fle­xi­ble”. És a dir, el fill o filla tria amb qui vol estar en cada moment –no cal expli­car on seguirà pas­sant més temps– però cada pro­ge­ni­tor cobreix des­pe­ses men­tre se’n faci càrrec. I es que­den tan amples.