Crònica de Barcelona
No us mogueu de lloc, turistes
La setmana passada es va fer viral un vídeo de TV3 en què una reportera explicava que hi ha bars de Barcelona que han començat a prohibir que els clients hi vagin amb l’ordinador portàtil i es posin a treballar amb el magnífic wifi de l’establiment. Pel que sembla, molts expats o nòmades digitals (la manera moderna de descriure els immigrants blancs i rics) passen una part de la jornada laboral en un bar ben bonic pel mòdic preu d’un cafè, que per més car que sigui, sempre surt més a compte que llogar una oficina o una cadira en un coworking de la ciutat.
Val a dir que el mateix amo d’aquell establiment i els de tants altres són els primers que s’esforcen a atraure aquesta mena de clients amb els seus noms i senyalització en la llengua pròpia de Manchester, que no és precisament el català. I després, és clar, tot són plors i lamentacions.
Episodis com aquest mantenen ben viu el debat sobre la pèrdua d’identitat de Barcelona, el monocultiu del sector serveis i del turisme, i l’impacte que tot plegat té en el preu de l’habitatge a la ciutat, que acaba expulsant els barcelonins del seu barri de tota la vida. Per això, quan a l’Ajuntament de torn se li acudeix la idea de repartir el turisme per diferents zones de la ciutat, un pla que els responsables municipals de tots els colors polítics anuncien periòdicament, els habitants dels barris lliures de turisme es posen a tremolar.
Els andreuencs ens queixem sovint que al nostre poble, annexionat il·legalment a Barcelona el 1897, hi falta una mica de vida nocturna, de restaurants cool i llocs amb glamur on fer l’última copa, però totes aquestes cabòries s’esvaeixen quan veiem les allaus de guiris que envaeixen els carrers dels camarades de Gràcia, Poblenou o la Barceloneta. A Sant Andreu, com a Horta, costa sentir parlar anglès i el català és una llengua d’ús habitual, fins i tot entre els joves.
A la perifèria no s’hi està malament. Segons per quins carrers passegis, et sents com si estiguessis en un poble, que als de ciutat sempre ens fa molta il·lusió, i com deia el vell eslògan, “al barri hi ha de tot”. I si vols anar a veure cinema en versió original o a contemplar el mar, et pots plantar al lloc adequat en un cop de metro, de bus o de Bicing.
Benvolguts turistes, feu cas de les guies de viatge, que us menaran als llocs essencials de la ciutat, als més bonics, que si estan plens de gent és per alguna cosa, i deixeu estar la perifèria, que per viure-hi potser està bé, però no paga la pena anar-hi de visita perquè no hi ha res rellevant a veure. És el que fem els catalans i tota la gent de bé quan anem de viatge: passejar pels voltants de Westminster, a Londres, o de la torre Eiffel i Notre Dame, a París, i no posem els peus a la banlieue.
Per si de cas, a Sant Andreu de Palomar celebrem la festa major a l’hivern, amb un fred que pela –si més no abans del canvi climàtic– i a cavall del pont de la Puríssima, no fos cas que se’ns omplís el poble de caravermells.Des de fa uns anys ja estem prou distrets amb la vida cultural que ens aporten els actes que es fan al recinte de la Fabra i Coats, un centre de producció cultural i popular allunyat, per sort, de la dinàmica del turisme de masses.
