L’aigua no cau del cel, i canvi de cicle

Barrejo deliberadament la frase d’un anunci de la Generalitat amb motiu de la sequera i el títol d’un programa de TV3 sobre aquest tema, que es va emetre fa uns quants dies. Ho faig perquè em sembla que hi ha una certa desorientació a l’hora d’afrontar un problema que afecta gairebé tota la població i molts sectors productius. Alhora, soc conscient que posar-me a parlar d’un tema tan delicat com és l’aigua és posar-me a les carxoferes. Tanmateix, ja que hi som, parlem-ne.

Al programa Canvi de cicle de TV3, sobre la sequera, realitzat com gairebé sempre amb pulcritud i un gran desplegament de mitjans, es va abordar el problema des de totes les vessants, des de diferents territoris i activitats. Es va parlar dels cabals del Ter, del Llobregat i del Besòs i de com havien minvant els seus cabals, de com de buits estaven els embassaments de les conques internes i de com l’Ebre baixava de ple, i per cert, em va semblar que la persona entrevistada feia la impressió de no ser dels que diuen “lo riu és vida”.

També es va parlar dels sistemes de reg, com el canal d’Urgell i les greus afectacions que la manca d’aigua suposa per a les plantacions de fruiters i altres conreus, per a la ramaderia, la indústria, el turisme, els hotels i càmpings.

També es va parlar de l’aigua per a l’ús de boca a l’àrea metropolitana i de la gran quantitat d’aigua potable que aporten les dessaladores. Fins i tot al final vam poder saber, entre altres curiositats, la quantitat d’aigua que es necessita per fabricar uns texans, que val a dir, em va semblar elevadíssima, però estic segur que aquesta informació no farà decidir ningú a donar més vida als que porta.

Fins aquí tot perfecte, una bona informació, detallada i precisa. Tanmateix, del Llobregat ençà hi ha l’Anoia, el Gaià i el Francolí, sense oblidar l’Anguera, el Corb, o el Siurana, rius amb conques molt petites, amb cabals minúsculs i per tant avui gairebé secs, que reguen –o potser hem de dir regaven– vinyes, oliveres i avellaners, i d’aquí en surten el vi, l’oli i les avellanes. Dels problemes que pateixen aquestes comarques, no en vaig sentir ni una paraula. Tot i estar acostumats que les coses referents a les comarques del sud tenen poca repercussió als mitjans, en aquest cas l’oblit em va sorprendre desagradablement.

Per acabar-ho d’adobar només em faltava veure al faristol de la portaveu del govern la frase “l’aigua no cau del cel”, eslògan amb el qual el govern sembla que volia fer saber que estava al cas del problema i tenia la situació controlada. Podria ser que el govern també ens volgués conscienciar que l’aigua és un bé molt preuat i que, com es fa amb els nens petits quan demanen una cosa i per tal que en facin un bon ús, utilitzem –o més ben dit, utilitzàvem– aquesta dita popular.

Vull pensar que qui va confegir la frase en qüestió ho va fer amb la intenció de posar de manifest la capacitat tecnològica que tenim i els recursos que destinarà el govern a potabilitzar aigua de mar i a regenerar aigües residuals per a usos agrícoles o de neteja, que poden solucionar els problemes d’una bona part del país. Això sí, amb una considerable despesa energètica.

Però si l’aigua no cau del cel, com ho farem perquè els ciutadans de la Pobla de Cérvoles, de Marçà o de Pira tinguin aigua per beure i per regar els seus conreus? I als boscos, on els arbres estan secs i molts acabaran sent combustible per als propers incendis forestals, com els farem arribar l’aigua que necessiten, si no cau del cel?

El cap de setmana anterior va ploure i va nevar al Pirineu i les notícies que ens arriben per televisió sembla que ens volen encomanar una mica d’optimisme. De moment podrem salvar la temporada d’esquí i les minses reserves d’aigua han pujat lleugerament.

Si la primavera és generosa m’agradaria saber el que farem. Tot plegat em sembla un despropòsit. Aquest matí deia a un amic, que en té molt, que hauria de posar una botiga per vendre seny i que al començament, per tal de promocionar-la, n’hauria de regalar.

Doncs això.