Necessites res?

Observo algunes parelles d’avui i m’esparvero. Cadascú a la seva bola, u més u ja no fa dos, sinó u més u, per separat i sense suma. Frases merdoses com “Avui no, que tinc mal de cap” o “Avui no, que he quedat amb els col·legues” o “Avui no, que vaig a comprar amb una amiga” són el pa de cada dia, un pa més ressec que uns sostenidors d’espart. Hi ha parelles que foten fàstic: estan per estar, i solen triar quan i com estar. Ho entenc molt diferent: jo tinc ganes de ser-hi en els bons i en els mals moments. No em refereixo a allò tan sagramental d’“en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa”, etc. Parlo només de ser-hi, amb constància, perquè l’altre sàpiga que hi ets per amor. He arribat a sentir homes que exigien a les dones que no pronunciessin mai cap “t’estimo” ni derivats. La castració emocional porta conseqüències mentals, traumes difícils de superar i manca d’autoestima. A l’altre costat de la balança, hi ha aquelles poquíssimes parelles que encara destil·len amor en tot el que fan, que quan l’un s’apropa a l’altre en una taula d’una cafeteria, aquest li pregunta, irònic: “Necessites res?”, i aquest “res” és ple de tot: de riures, de complicitats, de sensualitat. Però avui creixen individualitats incapaces de cedir. La vida en parella és un pas més, sense aprofundir: només s’aparellen perquè toca, com pensen que toca tenir l’últim iPhone o anar a esquiar abans que el veí pengi les seves fotos de La Molina a Instagram. I l’amor, criatures, és tota una altra cosa. Una cosa tan grossa que encara avui ningú l’ha sabut definir.