Incomprensible

Twit­ter (X, perdó, que no m’hi acos­tumo) ha expul­sat molta gent del debat públic i l’ha con­ta­giat. L’estat actual del debat polític és fill de Twit­ter. És bar­roer, poc mati­sat, super­fi­cial, car­re­gat de mala bava. De soroll que ofega qual­se­vol pos­si­bi­li­tat d’escol­tar opi­ni­ons tran­quil·les i cons­truc­ti­ves. De gent empre­nyada amb la cor­recció política que –tot sigui dit–  ha anat avançant fins a extrems inso­fri­bles i que ha fet que el pèndol esti­gui aga­fant embran­zida cap a l’altra banda. De dits que fan scroll de manera àvida i acce­le­rada com la cri­a­tura que s’avor­reix dar­rere el cotxe i esco­dri­nya el pai­satge amb ànsia d’arri­bar al destí.

Les xar­xes soci­als han tras­lla­dat el debat al ter­reny de les emo­ci­ons i els sen­ti­ments. I els sen­ti­ments són difícil­ment qüesti­o­na­bles en política. Per exem­ple, la pre­gunta “què posa en el teu DNI” és molt per­ti­nent. La res­posta és còmoda i fàcil­ment com­pro­va­ble mirant el docu­ment ofi­cial. Seria molt més incòmode (i inac­cep­ta­ble per a alguns) si ens pre­gun­ten què et diu el cor. Ningú no ens pot dir què sen­tir o no sen­tir. Per això el naci­o­na­lisme costa tant de defen­sar: si defen­ses l’existència del teu, has d’estar dis­po­sat a reconèixer l’existència de l’altre. Em sem­bla xocant veure per­so­nes age­no­lla­des al mig del car­rer resant el rosari per la uni­tat d’Espa­nya. Tot ple­gat em fa petar el cap perquè penso que no només cre­uen cega­ment en l’existència d’una divi­ni­tat (qüestió que em sem­bla molt res­pec­ta­ble) sinó que a més a més estan con­vençuts que aquesta divi­ni­tat els fa cos­tat (i això ja em sem­bla supo­sar molt). Però, en tot cas, con­tra això no s’hi pot fer res, no es pot ata­car els sen­ti­ments i les cre­en­ces més ínti­mes de la gent, ni reba­tre-les amb argu­ments raci­o­nals. És així com s’obre camí la post­ve­ri­tat, diuen. Amb les històries que ens arri­ben al cor, perquè una men­tida emo­ci­o­nant o una exa­ge­ració s’adop­ten abans que una veri­tat avor­rida.

Aquest estil ha entrat, també, en el nos­tre Par­la­ment, espe­ci­al­ment amb els dipu­tats que seuen més amunt a la dreta de l’hemi­ci­cle, aquells que quan s’alcen de l’escó dei­xen un ras­tre de caspa. Un Par­la­ment que, per cert, sem­bla que es dis­soldrà avui mateix, ara que ja s’han con­vo­cat elec­ci­ons. Nor­mal­ment, quan hi ha ple, m’agrada seguir la sessió de con­trol al govern, sobre­tot les pre­gun­tes que el por­ta­veu de la ultra­dreta fa al pre­si­dent Ara­gonès. Davant dels dis­cur­sos incen­di­a­ris i male­du­cats dels de Vox, les res­pos­tes del pre­si­dent són sem­pre repo­sa­des i pedagògiques. Me l’ima­gino comp­tant per dins fins a deu, abans que la pre­si­denta li doni la paraula, per no dei­xar-los anar l’atza­ga­iada que, molt pro­ba­ble­ment, el cos li demana. Suposo que deu pen­sar que, ja que el Par­la­ment té l’obli­gació de donar-los veu, el govern té el deure de con­tra­res­tar el seu relat.

L’estil tui­ter sap defi­nir l’ene­mic comú i fàcil­ment iden­ti­fi­ca­ble per tot­hom. Ja se sap que si vols iden­ti­fi­car el dolent en temps de xar­xes soci­als, ho has de fer amb poques parau­les i no gai­res sub­ti­le­ses: il·legals delinqüents, femi­na­zis i inde­pen­den­tis­tes ter­ro­ris­tes (sí, en poc temps hem pas­sat de col­pis­tes a ter­ro­ris­tes). Quin és el súmmum de la mal­dat? El ter­ro­risme. Qui és el més dolent dels dolents actu­al­ment? Putin. I ja està, tot­hom ho entén. Pel boc gros: tots els inde­pes són ter­ro­ris­tes amics de Putin.

L’ús de man­tres sim­pli­fi­ca­dors no és exclu­siu de la ultra­dreta. En els dar­rers mesos, els dels comuns han situat en el debat públic un ene­mic que tot­hom ha après a iden­ti­fi­car amb dues parau­les: Hard Rock. Una marca que han sabut asso­ciar a una eco­no­mia espe­cu­la­tiva, a la xacra de la ludo­pa­tia, la pros­ti­tució i la manca de sos­te­ni­bi­li­tat medi­am­bi­en­tal. I s’hi han enro­cat de tal manera que han estat capaços de votar en con­tra d’uns pres­su­pos­tos expan­sius, que inver­tien sobre­tot en edu­cació, salut, drets soci­als i cul­tura. S’hi han vist abo­cats per una bar­reja de tos­su­de­ria i irres­pon­sa­bi­li­tat que costa d’enten­dre amb les seves sigles i amb el seu tarannà pos­si­bi­lista habi­tual. Em sem­bla que els caldrà molt més que anar repe­tint els dos mots que han fet for­tuna perquè la ciu­ta­da­nia ho enten­gui. Han acon­se­guit el con­trari del que per­se­guei­xen amb els seus postu­lats ideològics: un pro­jecte de casino –màxim expo­nent del capi­ta­lisme sal­vatge– ha atu­rat un pres­su­post mar­ca­da­ment social i bene­ficiós per al con­junt de la ciu­ta­da­nia del país. Incom­pren­si­ble.