Tribuna
Allibereu Assange!
L’espasa està penjant sobre el cap de Julian Assange. Fa un mes del seu últim judici d’apel·lació contra l’extradició als Estats Units. I la jutge Victoria Sharp, que ha de lliurar el veredicte, calla. Si el Suprem del Regne Unit no accepta les raons de la defensa, Assange podria apel·lar al Tribunal Europeu de Drets Humans. Però ningú pot assegurar que, en aquest supòsit, el ministre d’Interior no el facturés en un avió camí de Washington. He manllevat el títol d’aquest article al que publicà fa un mes l’anterior director de The Guardian, Alan Rusbridger, que deia “Ja n’hi ha prou: allibereu Assange.” El periodista, que va col·laborar amb WikiLeaks en moltes ocasions, reconeix que Assange és “una figura problemàtica”, però el que denunciava com a realment problemàtic era “el món en què la vigilància dels ciutadans és gairebé total”, on l’estat “s’equivoca per sistema amb tota mena de coses” i on, segons ell, es pot dir el mateix “dels serveis secrets de l’estat, dels serveis de seguretat de l’estat i de les clavegueres de l’estat”. Ho sabem per experiència.
El cas Assange ha esdevingut el paradigma de la persecució judicial contra la llibertat de premsa impulsada pels mateixos poders del règim que hom suposaria els defensors més emblemàtics de la democràcia i de les llibertats. Com Suècia, el Regne Unit o els Estats Units. Estem en una nova etapa de lawfare aplicat al periodisme independent i compromès amb una ètica de servei públic. La persecució de dotze anys de la persona i figura del fundador de WikiLeaks –a més d’intents d’assassinat per la CIA– ha estat i és un avís i una amenaça amb doble destinatari: als periodistes d’investigació i als possibles filtradors de la veritat oculta o silenciada. La gran pregunta és encara: per què l’administració del demòcrata Biden no ha anul·lat l’odre d’extradició? L’administració d’Obama ja ho va considerar però renuncià a emetre la petició. L’ordre fou emesa el 2020 pel Departament de Justícia de l’administració Trump. Invocant la seva llei d’espionatge de 1917 –aprovada contra els que s’oposaven a la intervenció militar en la I Gran Guerra–, li imputaven 18 càrrecs penals per la divulgació de documents classificats de la defensa nacional i de proves de crims de guerra. Assange s’enfronta a una pena de 175 anys. Mentrestant, el soldat Chelsea Manning, el filtrador a WikiLeaks dels documents classificats relatius a les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan, condemnat el 2013 a 35 anys de presó, havia estat indultat el 2017 pel president Obama.
En el judici d’apel·lació, els arguments de la defensa eren sòlids. El periodisme, adduïen, sempre ha publicat materials classificats. Sempre potser no, però sí almenys des dels Papers del Pentàgon (1971), la revelació de les mentides oficials sobre la guerra del Vietnam, filtrades per Daniel Ellsberg. Per cert, Ellsberg va morir l’any passat i ha passat a la història com una icona del dret a saber dels ciutadans. Però és que al llarg d’aquests primers anys del XXI l’explosió de revelacions d’abast internacional –del cas Snowden als Papers de Panamà o als Papers de Pandora, per recordar només els principals– ha honorat la col·laboració estreta entre filtradors i la cooperació de centenars de periodistes d’investigació. Haurien de ser tots extradits?
Les peticions per a l’alliberament definitiu de Julian Assange s’han succeït el darrer any. Les cinc capçaleres que van publicar el 2010 els cables de WikiLeaks –The New York Times, The Guardian, Le Monde, El País i Der Spiegel– publicaven el novembre del 2022 un editorial sota el títol de “Publicar no és cap delicte” i demanaven la fi de la persecució contra ell. Manifestos d’organitzacions de periodistes i mitjans europeus s’afegien a la petició. El judici suscità protestes ciutadanes a moltes ciutats d’Europa i Amèrica. Des d’Austràlia el primer ministre Anthony Albanese i més de seixanta diputats reclamaren als EUA la fi de la persecució.
L’espasa de Dàmocles que penja sobre Assange penja també sobre tots nosaltres, periodistes i no periodistes, subjectes tots a estrictes programes de vigilància i repressió. Si els tribunals i el govern de Sa Majestat decideixen d’enviar el pres Assange als EUA, serà la seva condemna de mort. Ara, quan arriba la Pasqua, podria ser el moment de gràcia. Per Pasqua, el governador romà dels jueus, Ponç Pilat, acostumava a deixar lliure el pres que la gent preferia. Allibereu, doncs, per Pasqua, Julian Assange!