La Volta

A Cata­lu­nya no hi hau­ria d’haver cap més gran volta ciclista que la Volta, per molt que Bar­ce­lona pagués una mili­o­nada per por­tar la sor­tida de la Vuelta espa­nyola en una jor­nada que es va sal­dar amb un fracàs sonat, els ciclis­tes peda­lant de fosc, sense llum i anant per terra.

Por­tar la Vuelta a Bar­ce­lona va ser política. L’esport és política, i la Volta, amb més de 113 anys de vida, també ho ha estat. Hi ha anècdo­tes d’allò més sona­des. El 1939, quan el gran Mari­ano Cañardo va assa­bo­rir el seu últim tri­omf, a la pan­carta d’arri­bada, per si no havia que­dat clar, s’hi veia “Año de la vic­to­ria. Franco. Franco. Franco.” Durant la post­guerra alguns van apro­fi­tar que la Volta cre­uava sovint la fron­tera per que­dar-se a l’altra banda. Ben fet.

I par­lant de Franco, abans que final­ment morís, el 1975, en una arri­bada al Bar­carès (Ros­selló), un grup de mani­fes­tants va rebre el pilot i els orga­nit­za­dors al crit de “fei­xis­tes, fei­xis­tes!” donant per fet que aque­lla cursa estava patro­ci­nada pel govern de Madrid. Resulta que aquell any un dels direc­tius de l’orga­nit­zació era en Joan Roca­vert, mili­tant del Par­tit Obrer d’Uni­fi­cació Mar­xista, el POUM, que en sen­tir que li deien “fei­xista” es va abra­o­nar sobre els mani­fes­tants per recor­dar-los com s’havia mal­trac­tat en aque­lla mateixa zona molts exi­li­ats repu­bli­cans cata­lans, como ara ell mateix. De raons, no li’n fal­ta­ven.

Als setanta, quan el mític Miquel Poblet era el pre­si­dent de la secció ciclista del Sants, va haver de tru­car de mati­nada i tirar de la veta de Jordi Pujol i Banca Cata­lana per pagar els pre­mis. Aquests últims anys dife­rents governs han hagut d’inter­ve­nir també per evi­tar que la ter­cera volta més antiga del món –rere el Tour i el Giro– se n’anés en orris.

Però que Cata­lu­nya sigui, encara que per pocs dies, un país com qual­se­vol altre és una cosa que no té preu.