El procés és mort, visca el procés!

La realitat és que som com som i contra això no s’hi pot fer res. De fet, ho hauríem d’acceptar d’una vegada i potser només així podrem seguir avançant. Tots tenim la recepta màgica per salvar el país (també val pel Barça, i perdoneu-me la frivolitat). Tots sabem, a més, que per escometre grans empreses cal que treballem units –i la independència és més que una gran empresa, en el sentit del mitjà per assolir l’objectiu–, però resulta que tothom vol que la unitat es construeixi a partir de la seva proposta. I, mentrestant, l’enemic es pot permetre obrir fronts interns i disputar-se el poder polític, sense necessitat de vetllar per mantenir la “indisoluble unidad de la pàtria”. Amb la nostra manera de ser, i sobretot de fer, i amb la nostra incapacitat de posar-nos d’acord encara que sigui per una temporada, l’ajudem a fer la feina. Sense voler-ho, actuem com autèntics patriotes... espanyols!

Fa temps que anem directes cap al fons. De tant en tant surt un brot verd i de seguida hi veiem el senyal que esperàvem per creure que la remuntada és possible, que el momentum és arribat. Però els miracles no existeixen. Una flor no fa estiu.

Dimecres passat, a la tarda, un bon amic em deia que veia la convocatòria electoral com una oportunitat per tocar fons ràpidament i, per tant, per avançar o bé el final de tot plegat o la remuntada. Tots dos vam coincidir en la necessitat de fer net del tot si volíem avançar de debò, tornant a escriure el guió i marcant el ritme de la nova etapa del procés cap a la independència.

Però, realment, estem a prop de tocar fons? Doncs sí. M’explico. Els dos grans actors del procés (2010-2017) van ser la societat civil i els partits polítics. Hi incloíem també les institucions, però el paper que hi van tenir depenia dels vots d’uns i de les decisions dels altres. Les eleccions del 12-M poden representar el retorn a la situació prèvia al 2010, amb els socialistes al capdavant del Govern. L’aposta a una sola carta de l’ANC, amb la proposta de llista cívica, deixa molt tocada l’entitat que va ser la gran protagonista d’aquella etapa. Sortosament, per decisió dels seus associats no es durà a terme.

Arribats on som, només hi ha una solució: la unitat estratègica i/o d’acció dels partits independentistes per assegurar la majoria al Parlament i, per tant, per formar govern i, alhora, la refundació de l’ANC o, en l’extrem, la creació d’una nova organització.

Fer net de debò no vol dir tornar a començar de zero. Vol dir tenir clar el camí i els perills –interns i externs– que podem preveure, aprofitar tot el que hem fet bé fins ara –que és molt–, enretirar els destorbs que tenim, en l’ordre intern, i preparar-nos molt bé per combatre els perills i les dificultats que ja sabem que tindrem. I, evidentment, dotar-nos dels mecanismes de decisió i execució per respondre de forma ràpida i eficaç als imprevistos.

Estem davant d’un parell de mesos crucials. En el terreny polític, hi ha moltes semblances a la situació viscuda fa exactament nou anys, quan l’enfrontament entre els dos grans partits feia impensable el que després va acabar sent Junts pel Sí. Tots sabem què va anar malament llavors i quines varen ser-ne les causes. Ara ja no es tracta de veure qui és més fort i aconsegueix acabar sent hegemònic dins el moviment independentista, ara es tracta de no tornar a la situació política prèvia a les eleccions de 2010. I per això cal el concurs de tothom, dels partits establerts i de les noves formacions. S’han de corregir els errors de formació d’aquella coalició i els errors d’estructuració del grup parlamentari. Però, sobretot, es tracta de comprometre’s en un programa ambiciós, clar, que posi les bases del projecte polític per aquesta legislatura i posi calendari i procediment o bé al referèndum acordat (primera opció) o bé a la instauració definitiva, unilateral, de la República Catalana (si la primera opció no és possible dins la primera meitat de l’actual legislatura espanyola).

Però no tornem a caure en l’error de deixar en mans dels partits polítics el que ja sabem que no poden fer. Ens cal una societat civil organitzada i forta, estructurada a partir dels projectes necessaris per crear les condicions adequades ja sigui per guanyar el referèndum d’autodeterminació acordat amb l’Estat o per defensar i mantenir indefinidament la República instaurada. La presidenta de l’ANC va fer el primer pas després d’acceptar la derrota de la seva aporta per la llista cívica, demanant que les eleccions es converteixin en plebiscitàries. L’ANC comença a recuperar el seu paper.

A tots ens correspon guanyar aquestes eleccions per majoria absoluta de vots i escons. Sabrem aprofitar aquests dos propers mesos per a bastir la unitat imprescindible o seguirem jugant a favor de l’enemic?