És una estafa, aneu amb compte!

Hi ha esta­fes que es veuen d’una hora lluny però també hi ha esta­fes que t’arri­ben tan edul­co­ra­des que és impos­si­ble ensu­mar-les. Algu­nes d’aques­tes últi­mes pro­ve­nen sovint de gent pro­pera, de gent que esti­mes tant que pen­ses que mai te la cola­rien, i és això el que fa que tots hi puguem caure de qua­tre potes. Per això vinc a adver­tir-los d’una trampa que per ara no he vis­cut en pri­mera per­sona –no serà perquè els meus no ho inten­tin– però que em fal­ten dits a les mans per comp­tar els casos que conec. Els esta­fa­dors, en aquest cas, són els fills. Les vícti­mes, òbvi­a­ment, els pares. Ells, els nos­tres des­cen­dents, abo­nen el ter­reny des de ben petits, quan sem­blen ànimes ino­fen­si­ves i no detec­tes la mal­dat. Et van repe­tint la idea fins acon­se­guir el teu esgo­ta­ment men­tal i fins que se’t repe­teix al cer­vell com un man­tra. No des­can­sen, con­fi­ats que tard o d’hora se sor­ti­ran amb la seva. La petició agafa força, molt espe­ci­al­ment, en dies asse­nya­lats. Saben que els caurà algun regal i espe­ren enten­drir-te perquè et ren­dei­xis als seus desit­jos. Per tant, els dies d’ani­ver­sari, els dels Reis o els de finals de curs si poden exhi­bir bones notes són els més temuts pels pares perquè saben que tor­narà la can­ta­re­lla. Fins que arriba el dia que ja veus els teus fills com per­so­nes res­pon­sa­bles, pre­pa­ra­des per assu­mir el repte, i acce­dei­xes a adop­tar o com­prar el gos que et recla­men des de petits sota el com­promís de treure’l a pas­se­jar i tenir la cura que faci falta. I ara el món està ple de pares i mares cui­dant les mas­co­tes d’uns fills que se’n recor­den, de l’ani­mal, els cinc minuts poste­ri­ors a entrar per la porta de casa. La bona notícia és que els adults que conec que estan en aquesta situ­ació estan encan­tats amb la bes­ti­ola.