Remei a temps

Fa vint-i-cinc anys que es des­cobrí la vacuna con­tra la poli­o­mi­e­li­tis, la temi­ble “pòlio”, que fou una de les cala­mi­tats més patètiques de la meva joven­tut, perquè era pro­fun­da­ment trist veure que una noia bonica i eixe­rida es con­ver­tia de cop i volta, en una invàlida. Molts dels qui van sobre­viure a la ful­mi­nant infecció van fer un esforç admi­ra­ble per sobre­po­sar-se a l’adver­si­tat, i la seva fe vital és un exem­ple que no caduca.

Per a una nova gene­ració, la vacuna del doc­tor Salk fou deci­siva. Quan es tracta de malal­ties d’aquesta mena, el gran pro­blema és sem­pre arri­bar a temps. La huma­ni­tat ha estat víctima, al llarg dels segles, d’epidèmies i malu­res ter­ri­bles que, en bona part, han estat suc­ces­si­va­ment vençudes o sua­vit­za­des –al mateix temps que n’apa­rei­xien d’altres, és clar. Ara el món científic està dedi­cat a la lluita con­tra el càncer i tots con­fiem que algun dia els dia­ris de tot el món podran cele­brar els vint-i-cinc anys del des­co­bri­ment de la tècnica o la fórmula que l’haurà eli­mi­nat, o almenys domes­ti­cat.

Arri­bar a temps, deia, és el gran pro­blema. Jo intento posar-me dins la pell dels inves­ti­ga­dors que cre­uen que van pel bon camí, i com­pren­dre el seu drama: d’una banda, el rigor de la recerca, la paci­ent expe­ri­men­tació, la crítica sis­temàtica dels resul­tats i, en defi­ni­tiva, la necessària prudència; de l’altra, el pen­sa­ment que la vida de mili­ons de per­so­nes depèn de la rapi­desa del des­co­bri­ment i –encara serà més angoixós– del temps que haurà de pas­sar entre el des­co­bri­ment i les pos­si­bi­li­tats d’apli­cació terapèutica gene­ra­lit­zada.

Con­tras­tant amb aquest esforç a favor de la salut, amb aques­tes ganes d’“arri­bar a temps”, hi ha avui dia, també arreu del món, nom­bro­sos exem­ples d’una negligència higiènica i mèdica into­le­ra­ble. Bar­ris, ciu­tats, països sen­cers estan sot­me­sos a una situ­ació mise­ra­ble, per a cor­re­gir la qual els cor­res­po­nents Estats o orga­nis­mes públics no adop­ten les mesu­res indis­pen­sa­bles. Països que tenen una mino­ria pri­vi­le­gi­ada –que té el poder, la riquesa i, això se subrat­lla ben poques vega­des, la salut– esmer­cen fabu­lo­ses for­tu­nes en una sèrie de des­pe­ses i d’inver­si­ons que ser­vei­xen per a aug­men­tar aquell poder (i per a enver­nis­sar-lo de “dig­ni­tat” o de pres­tigi) men­tre la majo­ria con­ti­nua aban­do­nada a la seva dis­sort.

O es pla­ne­gen ope­ra­ci­ons tan abu­si­ves com l’ober­tura de la car­re­tera a través de la selva de l’Ama­zo­nes, pres­cin­dint d’una cam­pa­nya prèvia que podria sal­var els pobles indígenes. En entrar en con­tacte amb els colo­nit­za­dors, aquests pobles –fins ara pràcti­ca­ment aïllats i sovint des­co­ne­guts– són vícti­mes de les malal­ties que trans­me­ten els foras­ters, que ja en són immu­nit­zats, però davant de les quals els habi­tants de la selva no tenen cap defensa. La tuber­cu­losi, per posar un exem­ple, devora tri­bus sen­ce­res. Després de segles d’haver sobre­vis­cut a la “llei de la selva”, els des­truirà la llei de la civi­lit­zació. Els indígenes no eren vacu­nats con­tra les infec­ci­ons i els tècnics no eren vacu­nats con­tra la irres­pon­sa­bi­li­tat.