Raça humana
Penedir-se d’aquell tatuatge
No duc cap tatuatge a la pell. I no és pas que no m’agradin. El que sempre m’ha fet enrere, més aviat, és la creença que amb el temps es pansirien, o m’avorririen, o arribaria a la conclusió que la tria no podia haver estat més desencertada. Sense oblidar, és clar, que malgrat que no tinc fòbia a les agulles, procuro evitar qualsevol dolor voluntari. Prou fereix la vida en alguns moments com per oferir-me de forma espontània a passar una mala estona. Ara bé, admeto que pel carrer veig tatuatges que me’ls imagino sobre la meva pell i no m’acaba de desagradar la idea, però també d’altres que em porten a preguntar-me si aquella persona no tenia un bon amic que el pogués salvar de la tragèdia. Així que observant els tatuatges dels altres, i qüestionant-me on és la línia que separa l’art de l’obsessió, arribo a les cinc dècades de vida amb la pell verge. És ara quan la meva filla, que cada dos dies em pregunta a quina edat li permetré fer-se el seu primer tatu, m’expressa la il·lusió de fer-nos un dibuix plegades. El mateix tatuatge totes dues, discret, que perduri per sempre. I la veritat és que preferiria que em perseguís per organitzar un viatge plegades, o per demanar-me que li cuini el seu plat favorit, perquè em costa fer el pas d’injectar-me tinta al cos. Però també soc una romàntica sense remei, i tenir una adolescent volent compartir un pla en lloc de renegant del món adult és un escenari que no havia vist venir i que admeto que em roba un somriure. Així que ara em debato entre l’amor incondicional cap a la meva filla i la por a acabar accedint al seu desig però adonar-me un dia que el símbol maia que jo creia lluir a la pell és en realitat el mateix tatuatge que du aquell cantant que ma filla idolatra però a mi em provoca nàusees.
