Bambo Yuk

La majo­ria de talent show són una estafa, però ima­gino que la gràcia és que el públic no ho noti. El que passa en aquesta edició d’Eufòria és un frau estra­tosfèric en pilota picada. Comen­cem: Yuk, 30 anys, Sant Vicenç dels Horts, amant de la música amb mis­satge, dife­rent en la mesura que artista (no apre­nent de), que es pre­senta al pro­grama no per cap somni ado­les­cent ni cap collo­nada per l’estil, sinó a petició dels seus divuit nebots. Se li donen dues cançons de merda i una d’accep­ta­ble en tres gales: peces sense melo­dia i, pit­jor, sense fondària, sense per­so­na­li­tat, amb les quals en Yuk no pot demos­trar res. Ell és llum, màgia, essència, auten­ti­ci­tat, onada de mar i fan­ta­sia, que tanta falta ens fa. Pot sal­tar i ves­tir-se de colors, sí: té tau­les, és un show­man. Però l’han dis­fres­sat com si fos un clown d’extra­radi. I és mera­vellós, perquè el pallasso té una de les fei­nes més com­ple­xes i valu­o­ses del món. Però en Yuk forma part d’un grup d’ani­mació infan­til i fa tea­tre al car­rer, i no era allà per escol­tar tres vega­des en to de mofa: “Ja ens has ense­nyat que el pallasso el fas molt bé. Ara volem veure altres coses.” Els collons d’un toro. Ell no va triar ni la “roba” ni les “cançons”. Faríeu bé de bus­car tot el que ha fet en Yuk abans del pro­grama dels ous. Sabreu que és un artista fet i dret, que té un pro­jecte ferm i dis­cos publi­cats, que com­pon i canta quel­com més ele­vat que I don’t care, una pseu­do­cançó amb només dues estro­fes mise­ra­bles. Yuk és excen­tri­ci­tat posi­tiva, amor a dojo i, sobre­tot, un artista de botes a bar­ret massa bo per al music-hall anèmic que és Eufòria.