El preu del poder
El joc d’interessos dels partits polítics ha aconseguit alinear el triple fracàs que suposa que, en pocs dies, ni el govern de Barcelona ni el de Catalunya, ni el d’Espanya, hagin pogut aprovar els pressupostos per al 2024, que són ni més ni menys que la llei fonamental per governar i la seva principal responsabilitat com a governants. Hi ha una obvietat matemàtica que assenyala l’origen d’aquest fracàs en una derrota electoral i un govern en minoria, ja que ni Collboni ni Aragonès, ni Sánchez, van ser els més votats pels ciutadans i cap d’ells té garantit el suport al seu projecte. Certament, el sistema no els impedeix buscar acords per aconseguir el govern, però això diposita en mans dels representants polítics i dels seus partits la responsabilitat de saber posar els interessos generals dels ciutadans, de la ciutat i del país clarament per damunt de tot, especialment dels seus interessos particulars, que tenen molt a veure amb els tacticismes dels partits i els càlculs electorals. I és justament aquí on el fracàs pressupostari d’aquests últims dies, triple i concatenat, és la victòria per golejada de la falta de responsabilitat i l’egoisme partidista.
Jaume Collboni, que pot sobreviure a una moció de confiança, prefereix això a arriscar-se a viure a l’ombra de Xavier Trias –exalcalde i guanyador de les municipals– o d’Ada Colau –alcaldessa els últims vuit anys– i, per la seva banda, els comuns han posat la seva parcel·la de poder (Barcelona) al davant d’uns pressupostos expansius, socials i molt necessaris tant per a Barcelona com per a Catalunya. L’efecte dominó ha creuat la plaça de Sant Jaume, on a Pere Aragonès no li ha dolgut gens precipitar la cita amb les urnes perquè és preferible un candidat Puigdemont a l’exili i amb Junts en hores baixes. I a Pedro Sánchez no li surt a compte negociar uns pressupostos a l’alça amb Junts i ERC en plena campanya i amb un PSOE ja molt alterat per l’amnistia i els pactes amb l’independentisme, sobretot si pot prorrogar-los, esperar una victòria pronosticada de Salvador Illa i afrontar després una negociació més amable dels comptes del 2025. Càlcul, tacticisme, bloqueig, només hi guanyen els partits, i només hi perden els ciutadans.