D’èpica no se’n viu

L’èpica és un gran esquer elec­to­ral, i més en un país com el nos­tre, on els símbols han hagut d’aguan­tar la torxa de la nació durant dècades. Si hi afe­gim la càrrega emo­tiva de tot el que vam viure el 2017, és lògic que Junts apel·li a la il·lusió del retorn del pre­si­dent Puig­de­mont de cara a les pro­pe­res elec­ci­ons del 12 de maig. Però l’èpica, igual que la iro­nia, neces­sita còmpli­ces. I m’atre­vi­ria a dir que cada vegada hi ha menys per­so­nes que vibren amb la retòrica gran­di­loqüent i, en canvi, cada vegada n’hi ha més que espe­ren con­cre­ci­ons. Votants que dema­nen, en defi­ni­tiva, que se’ls tracti com a majors d’edat ara que tots ja hem après que la inde­pendència no serà ni fàcil ni ràpida. Els exi­li­ats han fet una gran feina per des­mun­tar la farsa de la justícia espa­nyola i per tei­xir ali­an­ces inter­na­ci­o­nals. I, després de sis anys i mig, és impe­rant que tor­nin el més aviat pos­si­ble, que puguin pre­sen­tar-se i exer­cir els càrrecs ins­ti­tu­ci­o­nals que la ciu­ta­da­nia els enco­mani. Però, per ara, el que és segur és que quan final­ment tor­nin tro­ba­ran una Gene­ra­li­tat autonòmica i un moment molt deli­cat per a l’inde­pen­den­tisme, que segons l’enquesta del CEO d’aquesta set­mana ni tan sols suma majo­ria. Volem que tor­nin, sí. Però també volem saber, sen­ti­men­ta­lis­mes a banda, què faran un cop siguin aquí, amb quins socis i amb qui­nes eines. Com es cul­mina la feina de l’1 d’Octu­bre. Com farem el que no vam fer lla­vors si, a sobre, ara som menys. Com lliga l’èpica amb un procés de nego­ci­ació amb l’Estat. Si els votants acon­se­guim que acla­rei­xin aquests dub­tes, ales­ho­res això sí que serà èpic.