Menys tertúlia, més ètica

No sé si us passa com a mi, que trobo a faltar una anàlisi ètica de la realitat. Més enllà de les 5 preguntes del periodisme de qui, què, on, quan i per què. Més enllà de la meva opinió, perquè ja els antics distingien entre coneixement i opinió. I tenir una opinió no vol dir tenir un coneixement. Trobo a faltar una anàlisi que tingui en compte els valors democràtics, els drets humans.

Voldria que el periodisme servís per fer una versió laica de la famosa pregària de sant Francesc d’Assís (i ara no riguin ni m’acusin de bonisme). Com a ciutadans hem de seguir condemnant els que omplen el món d’odi, d’ofensa, de discòrdia, de desesperació i tristesa. El periodisme, on hi ha error ha de posar la veritat. I la veritat, quan és autèntica, ens ha de posar en contacte amb el nostre millor destí de ser persones. No es tracta al final de saber què passa, què també, sinó de saber qui volem ser. I no baixar mai la guàrdia contra els qui prefereixen les tenebres a la llum.

Sé que de l’ètica a la demagògia hi ha un pas, sé que els populistes també parlen del bé i del mal, sé que l’ètica és com una gran convenció que no acaba de donar respostes úniques, sòlides i inequívoques. Però ja ho deia Aristòtil, és propi de la persona sàvia no demanar a l’ètica la mateixa exactitud que les matemàtiques (deia home, deia política però és per entendre’ns). Jo sí crec que hi ha una ètica de mínims, els drets humans, l’objectiu de ser persones emancipades, és a dir, capaces de pensar per nosaltres mateixos, sense reconèixer una autoritat més gran que la pròpia consciència, una consciència, però, no serventa del profit sinó que sap raonar i ser justa. Una justícia que no discrimini per raó de sexe, gènere, diversitat funcional, origen, ètnia, creences.

L’ètica és l’aristocràcia de l’ànima, és dir: al marge de la família on hagis nascut, al marge de la teva categoria laboral i de la xifres del teu compte corrent, el teu valor equival al teu valor ètic. És la diferència entre tenir o ser. Valem el que val la nostra capacitat de justícia, valem el que val la nostra paraula, la nostra responsabilitat, el nostre valor, la nostra generositat. Valem el que val el nostre “vull portar amor on hi hagi odi”. L’ètica també és capacitat mental, perquè de res val un vull que no sap distingir entre amor i caos, entre bondat i conflicte, entre sinceritat i manipulació, entre realitat i interpretacions interessades de la realitat. Valem el que som capaços de pensar, de fer, de dir. Si ens ho fa la IA, no valem res.

L’ètica significa renunciar ara mateix a ser ric, si aquests diners provenen de malmetre el món, del tràfic de persones, l’armament o drogues. Quan s’és –quan s’arriba a ser– una persona digna, es renuncia a fer mal al marge de segons quins profits simplement perquè està per sota de la pròpia dignitat. Pot una persona anar amb un descapotable i cadenes d’or, entrar en un iot i gaudir-lo encara que sàpiga que aquesta fortuna prové d’activitats ignominioses? Sí, hi ha qui pot. Però aquesta persona riquíssima val menys que les deixalles.

Per a algunes persones l’únic sentit de la vida és esprémer les vivències i les persones. En ensenyen que el veritable èxit vital són els diners, el poder, la fama, els signes d’ostentació, la bellesa física, la categoria professional. Que la moral del victoriós és aquesta mena d’èxit, i que el pobre i honrat és un fracassat. Ser conegut per fer una bona feina està bé, haver tingut la sort de tenir un bon físic també ho està, tenir una feina lícita que estigui ben pagada també és un privilegi, gaudir dels bons moments és fantàstic, i ningú ha de renunciar a tot això. Però no és el camí, són simples regals de la vida i no pas el destí triat. El destí anímic, allò que és invisible als ulls, és la realitat més fonamental i imprescindible.

Un mínim d’ètica també impedeix mentir, no mirem cap a una altra banda, realment és vergonyós fer treballs, escriure textos, tenir discursos que ha fet la IA i que nosaltres signem. L’ètica vol dir pensar i voler actuar correctament tant per a un mateix com per als altres, i té a veure amb aprendre a pensar de la manera més realista i objectiva possible i amb voler ser algú que faci el bé –al món, als altres, a ell mateix–. També saber, de manera profunda i evident, encara que sigui en certa manera indemostrable pels estàndards adquisitius, que fer el bé als altres és la millor manera de fer-se’l a un/a mateix/a.