Potser abusem del sistema de salut

L’altre dia explicava que havia hagut de visitar un centre d’atenció primària i em queixava que allò era un concert de tos, raspera i esternuts però ni Déu es protegia, o ens protegia a la resta, amb una mascareta. Doncs bé, hi he hagut de tornar, una setmana més tard, i s’ha repetit la jugada, que no vol dir que els usuaris no parapetessin els virus darrere d’una mascareta –tot i que és cert que no ho feien–, sinó que he trobat de nou un motiu per sortir d’allà indignada. Com a prèvia, haig d’admetre que d’ençà que la meva doctora de confiança va canviar de centre no entro amb la millor disposició a aquest ambulatori, sobretot perquè cada dia em trobo una cara nova a la consulta i no he aconseguit que em visiti el mateix professional dos cops seguits. Cada dia has de començar de zero i això cansa. En tot cas, aquesta no era la queixa que em venia de gust reflectir. Mentre anava explicant per tercera vegada en un mes per què estava allà, anava mirant de reüll la llista amb les visites del matí. Jo era la setena pacient que hi apareixia. Dels sis primers, segons constava en aquell foli, la meitat no s’hi havien presentat. Tres de sis havien decidit ignorar que tenien cita concedida, important-los ben poc si aquell forat el podia haver ocupat una persona amb una necessitat major que la seva. I cap dels tres absents pot parlar d’un descuit, que dos dies abans de la visita tothom rep un recordatori al telèfon mòbil. També he considerat l’opció que aquestes persones demanessin hora fa tantes setmanes que s’han curat per art de màgia o han hagut d’acudir abans a urgències. En aquest cas, és tan senzill com anul·lar la visita. Que després, vinga queixar-nos de la demora i vinga dir que un es pot morir esperant que el vegi un metge.