L’altra mobilitat

Un eufemisme sobre la discapacitat o la diversitat funcional és l’etiqueta de “persones amb mobilitat reduïda”. La definició interpel·la el conjunt de la població, segons l’edat i les circumstàncies. Qui no s’ha regirat mai un peu i ha fet servir unes crosses per caminar?, qui no perd agilitat a mesura que es va fent gran? Si bé les barreres físiques i mentals de la societat ens toquen a tots, per a les persones que necessiten una cadira de rodes són molt més presents cada dia.

La falta de clubs i el baix nombre de jugadors d’esport adaptat fan que els practicants es desplacin més que la resta per entrenar-se i competir. En determinades ocasions, més que de “mobilitat reduïda”, caldria que parléssim de “mobilitat extensa”. Si més no, els esportistes de bàsquet amb cadira de rodes que viuen en un poble o comarca allunyats d’un club fan força més quilòmetres que els de Barcelona o d’una ciutat més gran per practicar el seu esport.

En Josep Tatché, de 46 anys, i en David Jofre, de 26, són dos jugadors de bàsquet amb cadira de rodes, veïns de Folgueroles i Sant Sadurní d’Osormort, a Osona. Formen part del Club Bàsquet Girona, que va assolir el tercer lloc de la segona divisió estatal. Es van conèixer al Mifas, però el club de Marc Gasol va absorbir l’equip per fer-lo més competitiu i ara estan integrats al Bàsquet Girona. En David juga a bàsquet des dels 10 anys. Va començar a l’escola de la federació catalana al pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona. “Jugava a tennis, però jo preferia un esport d’equip per relacionar-me amb més nens”, recorda. Com que no hi havia cap club a prop, va anar a la capital catalana. Després, va fitxar pel club Sant Nicolau de Sabadell i pel Global Basket abans de ser a Girona. “A la meva comarca sempre he trobat a faltar gent que practiqui un esport adaptat”, diu.

Tots dos concilien esport i feina amb entrenaments passats quarts de deu de la nit. Tot i que el club els paga el quilometratge, han de conduir de nit i, amb les restriccions per la sequera, ara no poden dutxar-se a les instal·lacions esportives. “A casa arribo a quarts d’una de la nit i vaig a dormir molt tard”, diu en David. “Vivim lluny i això se’ns menja moltes hores”, hi afegeix en Josep, que es va iniciar en el bàsquet amb cadira de rodes en edat adulta, anys després de l’accident que el va lesionar.

En els esports minoritaris no són visibles els problemes. Per exemple, la falta d’atenció dels mitjans va fer que passés desapercebut, en les famoses “palanques” de Joan Laporta per ajustar les finances, que el FC Barcelona va retallar el pressupost de la divisió de bàsquet amb cadira de rodes i la plantilla blaugrana va quedar sense els jugadors estrangers. També, en els desplaçaments en avió del Bàsquet Girona es troben que les cadires de rodes esportives passen per les cintes d’equipatge especial i això endarrereix els viatges. Vagin, però, amb avió, amb autobús o amb furgoneta, l’equip no para quiet. La seva mobilitat no és tan reduïda com algú es podria pensar.