Opinió

Pintar com Ignasi Esteve

‘Des del primer blau’ és una invitació a pensar el color com l’aglutinant de la vida

Quan encara teníem a Girona un munt de galeries i sales d’art (inclosos bars i cafeteries) on anar a veure exposicions, Ignasi Esteve ja hi era. Provenia d’aquella efervescència potser ja irrepetible de la segona meitat dels anys vuitanta, en què el gust ancestral per la pintura-pintura i fins i tot per la renovació de pràctiques artesanes com la ceràmica i el tapís convivien amb naturalitat amb l’art conceptual, la instal·lació i la performance. Quim Corominas o Maria Roca, posem per cas, i la Nau 18 i Espais. Ignasi Esteve era dels més joves, no gaire més gran que la cronista acabada de llicenciar que anava de galeria en galeria recollint prospectes i que va quedar subjugada, com tants altres, pels blaus dels seus quadres. Hi havia també un blau Coromines, i un blau Pep Camps, i un blau Roser Oliveras, blaus ensalvatgits que feien olor de taller frenètic i amb els quals prolongaven l’eloqüència de la pintura mentre la modernitat n’abominava, com si pintar fos un anacronisme equiparable a l’ús del quinqué i, més i tot, una manifestació de plaer i de bellesa que la gravetat dels nous temps exigien sacrificar. S’havia de tenir una gran convicció per superar una crisi com aquella i perseverar en el gest, amb tot el cos, perquè la pintura al capdavall és la primera de les abstraccions, i no ve també untada d’un pensament fondo sobre el món? El blau d’Ignasi Esteve, perfilat sovint per una brasa incandescent, ha acabat instituint una mena d’ontologia fins a servir de presentació del cicle d’exposicions que, impulsat per la Fundació Fita, simultàniament li dediquen la Fundació Valvi, la Casa de Cultura i el Museu d’Art. Des del primer blau és una invitació a pensar el color com un aglutinant, un acord sostingut al llarg del temps damunt el llarg fris de la vida, que és un marc de contraris, de desig i soledat, de cel i fum, de quietud i turment, com el blau mateix, sovint comparat amb el d’Yves Klein i que més aviat fa pensar en els frescos de Pompeia: una fondària travessada pel foc, alhora bellesa i vertigen, perquè conté encara l’hospitalitat d’aquelles cases cremades, amb els seus jardins, els seus esgrafiats, el pa daurat damunt la taula i els cossos desvetllant-se, despreocupats, sensuals, just abans de l’hora del volcà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.