La demografia dels catalans

Ai, si Wins­ton Churc­hill aixequés el cap. El pri­mer minis­tre britànic, el mili­o­nari Rishi Sunak, és fill d’emi­grants hindús de l’Àfrica Ori­en­tal ori­gi­na­ris de la regió índia del Pun­jab. El d’Escòcia, Humza You­saf, és un musulmà amb arrels del Pakis­tan. El meu avi, culer fins al moll de l’os i que va beneir un ara­gonès per gen­dre, també es fre­ga­ria els ulls. La nova pro­mesa del Barça es diu Lamine Yamal, de la mateixa manera que ahir es deien Adama Traoré o Ansu Fati.

Per enten­dre com can­via la soci­e­tat mirem cap enfora quan hauríem de mirar cap endins. Amb dades del Cen­tre d’Estu­dis Estadístics, dels vuit mili­ons de cata­lans, el 16% són nas­cuts a l’estran­ger. De les dones en edat fèrtil, el 30% són vin­gu­des de fora de l’Estat. Com és això pos­si­ble?, pre­gunto a l’aula. Sen­zill: el per­fil d’immi­grant habi­tual arriba en edat labo­ral, i això vol dir repro­duc­tiva. I què ens diu la taxa de repro­ducció efec­tiva? Doncs que si neces­si­tem 2,1 cri­a­tu­res per dona, en fem 1,12. I això seria només per man­te­nir la població esta­ble. La mit­jana encara puja una mica gràcies als 1,39 fills de mare estran­gera.

Totes les soci­e­tats indus­tri­a­lit­za­des, poc o molt, com­par­tei­xen aquesta tendència. Aquí i als Estats Units la població se sos­tindrà per l’arri­bada de gent de fora. Vis­tos els números, encara no estem al lloc de Corea del Sud, on per cada dona nai­xen 0,78 infants. Molt edu­ca­da­ment un coreà aixeca la mà i em cor­re­geix de l’error: això són dades de l’any pas­sat, ara ja estem als 0,68. Tot ple­gat, en un país que com­bat el declivi demogràfic posant diners en polítiques, dites en ter­mi­no­lo­gia antiga, de família. I és que, on que­den els preus dels llo­guers? I la con­ci­li­ació labo­ral-fami­liar?

Tor­nant a casa nos­tra, un exal­calde d’esquer­res i que ara deixa el Par­tit Popu­lar per tou, ati­ant les pors col·lec­ti­ves parla d’invasió migratòria. Jo li par­la­ria del mateix sis­tema econòmic que ell no té pro­blema a defen­sar. Volem i dolem. Volem asse­gu­rar les pen­si­ons dels nos­tres fills, però també espe­rem que res­pec­tin la nos­tra llen­gua en hos­pi­tals i comerços. Volem que en ple pic de vacan­ces el res­tau­rant ens ser­veixi ràpida­ment, però mirem mala­ment la gent que fuig de la manca d’opor­tu­ni­tats al seu país. Volem ordre en un pas­seig marítim sem­brat de samar­re­tes d’ori­gen dubtós però dei­xem anar una ullada, i algun bit­llet i tot, davant de la samar­reta de Messi que fa one­jar el jove africà.

Ai, la casuística. L’amiga de Besalú, després de vint anys vivint a l’estran­ger, m’explica la impos­si­bi­li­tat de tro­bar un pis en un poble amb un mer­cat immo­bi­li­ari bol­cat cap al llo­guer turístic. El mateix diuen des de Gósol. Volem que nei­xin més fills però pocs con­ver­tei­xen en cro­ada naci­o­nal un preu del llo­guer que ja repre­senta la mei­tat del pres­su­post fami­liar. Si hi ha un motiu per a una veri­ta­ble revo­lució social a dia d’avui –un dolor mas­siu, com­par­tit i pro­fun­da­ment injust– és aquest. Men­tres­tant, aplau­dim els nous com­ple­xos lúdico-turístico-ludopàtics però ens posem selec­tes amb la gent que hi tre­ba­llarà, les seves naci­o­na­li­tats, i espe­rem que aquesta gent vis­qui a les bran­ques dels arbres. En fi. Si les nor­mes que ens posem con­jun­ta­ment poden acon­se­guir can­vis de con­ducta, encara més poderós és l’afany de lucre i l’impuls d’unes soci­e­tats con­ver­ti­des en tions que llan­cem a la pira del sis­tema econòmic. Volem seguir sota el dic­tat d’un model de crei­xe­ment inde­fi­nit però alguns espe­ra­rien acon­se­guir-ho sense incre­men­tar el con­sum, ni la mà d’obra, ni el nom­bre de paga­dors de l’impost de la renda. I tot no pot ser.

No és només la mio­pia, ni tan sols la hipo­cre­sia al vol­tant del canvi demogràfic, el que ens hau­ria de pre­o­cu­par. És sobre­tot la crei­xent deriva sim­plista d’una dreta que juga amb atiar les bai­xes pas­si­ons men­tre amaga les con­tra­dic­ci­ons que fan del seu model social un model insos­te­ni­ble. La Cata­lu­nya del 2017 es va difu­mi­nant en el temps i alguns pen­sen que mirant el pas­sat resol­dran el futur. El cata­la­nisme d’arrel ètnica, xenòfob i igno­rant, no només no resoldrà les con­tra­dic­ci­ons asse­nya­la­des sinó que corre el risc d’apla­nar el camí a una extrema dreta que, aquesta sí, es deli­ria de poder vin­cu­lar per sem­pre més cata­la­nisme i xenofòbia. L’intent de sal­var les essències no pot fer-se sense saber que ni les essències són, para­do­xal­ment, inal­te­ra­bles ni immu­nes al canvi social. La història demogràfica de Cata­lu­nya sem­pre és allà per recor­dar-nos-ho. Ara només ens cal mirar-hi de tant en tant.