Fascinació

Puc enten­dre la fas­ci­nació. Surts de la boca del metro, bé per les esca­les nor­mals o per les mecàniques, fas mitja volta i allà davant teu s’alça, impo­nent, magnífica, la Sagrada Família. És una sen­sació que vaig expe­ri­men­tar fa poc temps i que em va dei­xar boca­ba­dada. D’aque­lles impres­si­ons que revius durant tot el dia, com un bon somni, i que sem­pre que tens l’opor­tu­ni­tat de fer-ho, la comen­tes. Feia anys que no veia l’obra insigne d’Antoni Gaudí i el que em va cap­ti­var jus­ta­ment va ser l’efecte ines­pe­rat de tro­bar-me la basílica, com qui diu, als meus peus. Però d’ima­gi­nació més aviat escassa, en cap moment se m’hau­ria pas­sat pel cap la idea de posar un mòbil davant meu a les esca­les mecàniques per gra­var l’ins­tant. Una acti­tud que com­porta un risc per al qui el prac­tica i que posa en perill les per­so­nes que van al dar­rere. Una moda que no només pretén enllau­nar l’experiència, sinó, i per sobre de tot, com­par­tir-la a través de les xar­xes soci­als per obte­nir molts m’agrada, ser “tendència” i gene­rar acti­tuds mimètiques. Un exem­ple més dels efec­tes per­ver­sos de la digi­ta­lit­zació, d’aquest tri­omf de la repre­sen­tació de la rea­li­tat per sobre de la rea­li­tat mateixa de la qual adver­teix el filòsof Jordi Pigem en el seu dar­rer lli­bre, Consciència o col·lapse (Frag­menta Edi­to­rial).