Vilaquè?

Vila­bla­reix és un poble gai­rebé omi­no­sa­ment tran­quil de 3.500 habi­tants, a un cop de pedra de Girona ciu­tat. Ningú diria que per la ràdio muni­ci­pal –l’estudi de la qual està ubi­cat al galli­ner d’una antiga masia– hi han pas­sat gai­rebé tots els polítics, escrip­tors, músics, artis­tes, peri­o­dis­tes i espor­tis­tes de renom d’arreu dels Països Cata­lans, des de Car­les Puig­de­mont fins a Txa­rango pas­sant per Màrius Serra i dese­nes i dese­nes més. No només això, sinó que Ràdio Vila­bla­reix té més segui­dors que alguns pro­gra­mes de Cata­lu­nya Ràdio o RAC1: uns 40.000. Tot ple­gat va començar fa més d’una dècada quan el muni­cipi estava bus­cant algú per diri­gir una ràdio local i en Dídac Romagós, un jove vila­bla­re­tenc, va accep­tar el repte, tot deci­dint, des del prin­cipi, de fer una pro­gra­mació ben pròpia. Així mateix, a més de fer els pro­gra­mes de rigor dedi­cats al dia a dia del poble, Dídac posa música només en català –des de la Nova Cançó fins als grups emer­gents– durant les llar­gues hores quan no hi ha cap veu par­lant; i aquesta oferta musi­cal s’ha con­ver­tit en un èxit rodó. I l’altra clau del seu èxit, és clar, són les entre­vis­tes amb els con­vi­dats esmen­tats, que el Dídac pre­para minu­ci­o­sa­ment (a més de fer de tècnic de so, de pro­duc­tor, de noi dels encàrrecs, etc.). I com és que aquest únic empleat de la ràdio d’un petit muni­cipi hagi acon­se­guit tants con­vi­dats impor­tants? Perquè insis­teix molt, però molt. De Vila­bla­reix estant, és l’únic recurs que li ha que­dat: insis­tir repe­ti­da­ment fins que la patum de torn digui que sí. Una vegada, pre­ci­sa­ment, un con­vi­dat d’aquests, ja asse­gut davant el micròfon, li va dir: “Saps que pots ser molt pesat?” I el Dídac li va repli­car: “Sí, però tu ets aquí.” Una res­posta incon­tes­ta­ble del cap soli­tari d’una ràdio que ha acon­se­guit xifres d’audiència que ja són l’enveja de bona part de les altres emis­so­res del país. Perdó, dels Països.