Frenar el turisme

La sequera a Catalunya és una oportunitat per replantejar-nos el model de creixement. En la misèria que va crear l’autarquia franquista, el turisme tenia sentit, era un pas endavant en el desenvolupament. Seixanta anys després tenim molts fets sobre la taula per creure que més turisme equival a més pobresa.

Les comarques que han apostat més pel turisme han retrocedit posicions. Fa una o dues generacions el Baix Empordà, el Maresme o el Garraf tenien rendes per càpita per sobre de la mitjana. Avui estan a la cua. A nivell agregat, el turisme crea llocs de treball, com diuen els polítics del Hard Rock, però mal pagats i sense demanda local. Hem d’importar massivament mà d’obra no qualificada mentre l’atur és relativament alt i emigren perfils qualificats.

El turisme genera externalitats negatives substancials. Un cambrer de temporada mai cotitzarà prou per pagar els serveis públics que consumirà. Com que per a uns pocs sí que resulta rendible, el sector creix. El que és inexplicable és que el sector públic no reaccioni i acoti aquesta màquina de crear misèria.

Una eina fonamental seria una taxa turística que compensés aquestes externalitats i frenés el turisme de masses, que és el que destrueix valor. Invertint els ingressos en mesures que incrementessin la despesa per visitant reequilibraríem el país.

La taxa actual és simbòlica, d’entre 1 i 5 euros per dia d’estada, mentre que a Amsterdam o a Nova York ronda el 12-15% del preu. A més, la gestió dels diners recaptats va a un fons de foment del turisme, que ni té cap pla estratègic de reconversió del sector ni justifica bona part del diner que gestiona, segons la Sindicatura de Comptes.

És un dels reptes grossos del país, però cap dels partits principals sembla disposat a abordar-lo. Ho lamentarem.