L’ésser d’Espanya i el referèndum

El sempitern problema d’Espanya és si Castella i els seus voltants és una nació diferent de Catalunya. És la qüestió que recorre l’ésser mateix d’Espanya, en la qual han intervingut nombroses generacions d’intel·lectuals, singularment la del 98, és a dir, la del desastre i el seu hereu, Ortega. Cadascú pot pensar el que vulgui; fer ja és una altra cosa. Així, el sotasignat pensa que sí, que són nacions diferents que juntes formen Espanya i separades no se sap què formarien. Dues nacions diferents en una relació de desigualtat enorme, absolutament asimètrica

El punt més clar d’aquesta fallida és la informació. És sabut que, a Madrid, entès com a “escullera de les Espanyes”, hi regna la més enciclopèdica ignorància sobre les coses dels catalans. Els representants de les parts de l’infidel, amb els seus cognoms estranys i la llengua que utilitzen al Congrés, són objecte de curiositat, però així, en bloc, sense diferenciar gaire. Els catalans. De quin és el joc polític d’aquests a les seves terres llunyanes, l’opinió pública, els mitjans madrilenys, no en saben res. Tot just si hi entenen l’abast dels pactes amb els independentistes fora de donar suport al seu partit.

La informació del govern i les autoritats sobre Catalunya no és més bona que la de l’opinió general, atès que les seves fonts són els seus nombrosos serveis d’intel·ligència, per fer servir aquest anglicisme. Una intel·ligència que circula a través d’una xarxa de clavegueres on qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Els catalans, en canvi, per la seva forçada situació colonial, no només no es poden permetre el luxe d’ignorar les coses de Madrid, sinó que els va la vida a estar-ne informats al peu de la lletra. Fins a l’extrem que hi pot haver un excés d’informació que emboliqui la troca. Els colonitzats, deia Franz Fanon, han de conèixer la mentalitat del colonitzador, per la mateixa raó que el servent ha de conèixer el senyor: la supervivència. Però d’aquí deriva el fet que el colonitzat recorri a la violència, ja que no té cap altra sortida i és legítima defensa. I aquest és el pas que els catalans es neguen expressament a fer, encara que la divisió cuirassada judicial s’entesti a encasquetar-los l’estigma de terroristes.

Òbviament, els castellans no es troben en tan angoixant situació perquè saben que, qualsevol que sigui el sentit de les negociacions, ells estan en possessió de l’ultima ratio, la força. Precisament aquest punt explica la tàctica de l’independentisme, consistent a evitar l’ús de la força i obligant l’Estat a encarar el conflicte en termes jurídics, però no judicials ni tampoc polítics, si és que hi ha diferència. Tàctica que és comuna als dos partits independentistes més importants. Tots dos confien en l’article 92.1. Si, després, Junts decideix diferenciar-se més, acudint a una declaració unilateral, és una cosa que caldrà veure.

Aquest és el sentit del pla del referèndum del president Aragonès, que més o menys coincideix amb el de Junts: mantenir la batalla en el terreny jurídic, fugint del polític, fins que les mateixes contradiccions del sistema el facin fracassar o obliguin a una intervenció de la justícia europea. No es pot oblidar, però, que aquesta superioritat jurídica procedeix d’una configuració política del Congrés espanyol que demà pot canviar radicalment. El president Sánchez té raó en la seva valoració que la petició de referèndum no és notícia. No és notícia a Madrid, on regna la ignorància sobre les coses catalanes. Però sí, i molt, a Catalunya, on ens trobem en plena precampanya electoral que es distingeix de la campanya com un ou d’un altre.

Som a l’hora de la veritat, la confecció de les llistes electorals, moment de dol per a uns i rebombori per a altres, i de renovació de les estructures partidistes que, com les serps, canvien de pell de tant en tant. I on queda clar que el destí dels uns i dels altres depèn, en última instància, del que mana. Perquè els partits polítics, imprescindibles en democràcia, paradoxalment, i malgrat les lleis en contra, funcionen a l’interior com a entitats antidemocràtiques, oligàrquiques, el més semblant a la tirania que explica Étienne de la Boètie: un tirà, una oligarquia per protegir-lo i controlar els serfs. O sigui, un president o secretari general, un partit i uns electors.